//
you're reading...
Entrevistes

“La societat parla massa dels joves però no ho fa amb ells”

L’actual rector del petit municipi de Castellgalí serva un nostàlgic record de la ciutat de Balaguer, on hi va desenvolupar gran part de la seva carrera com a docent. Josep Morros, igualadí i escolapi, viu una vida feliç al marge de les escoles, encara que assegura que “mai es pot deixar de ser professor”. Defensa l’ensenyament català, del que creu que ha millorat molt ens els darrers anys, i advoca per no rebaixar-se davant dels embats que volen acabar amb la immersió, tot i que lamenta que la societat actual es preocupa molt per parlar dels joves, però gens per fer-ho amb ells. Per Àlvar Llobet

Va deixar de ser director de l’Escola Pia l’any 2000 i des de llavors no viu a Balaguer. Molta gent s’ha preguntat algun cop que se n’ha fet de Josep Morros…

Vaig fer un curs sabàtic a Buenafuente del Sistal (Guadalajara). A partir del 2001 sóc a Castellgalí (Bages) És una vila propera a Manresa. En els darrers anys, quan encara érem rics, s’hi van construir força habitatges i ha passat dels 700 habitants als 2010 a l’actualitat. A Castellgalí hi faig de rector i sóc l’home més feliç del món. Des de fa uns quants anys també sóc rector de Sant Salvador de Guardiola, uns 4000 habitants. Sóc, també, arxiprest del Bages-Sud, Co-Delegat de Vida Consagrada del Bisbat de Vic. La feina, doncs, no falta.

Igualadí com és, què va suposar per vostè la seva estada a la capital de la Noguera?

Va ser una gran descoberta. És allò que ens passa als de La Mata (Barcelona i voltants), que ens pensem que tot el que no sigui la nostra zona no val res. Que n’estan d’equivocats! Va ser un enamorament progressiu. Va ser allò de passar de veure tots els defectes a valorar-ho tot d’una manera potser massa exagerada i tot. Em vaig proposar de conèixer ben bé la terra, els homes i la seva història. A partir d’aquí tot va ser diferent. He après tantes i tantes coses! Per una altra banda, he fet moltes i grans amistats.

Com ha canviat la seva vida després de la seva etapa a Balaguer?

El fet de deixar el món de l’educació d’una manera directa, m’ha fet veure algunes coses molt interessants. Per exemple, ja a Buenafuente vaig descobrir que hom és mestre per a tota la vida. Després d’haver treballat 30 anys en la docència no pots passar de llarg sense somriure a un infant, a un adolescent o a un jove. Sí, quan trobo grups d’adolescents amb els seus mestres parlo amb els uns i els altres… Em penso que la nostra societat parla massa dels joves però no parla amb ells.

Vostè ha estat durant molts anys vinculat a la docència. Ha vist passar moltes generacions d’alumnes amb els evidents canvis que això comporta. Com creu que ha estat l’evolució del model d’ensenyament català en els darrers vint anys?

Positiu sense dubtar-ne gens ni mica. Som una Nació petita que ha invertit molt en educació. Hem arribat a l’excel·lència? No. Mai no ens semblarà prou tot l’esforç que s’hi dediqui. D’entrada, la immersió és necessària i que digui el contrari és que no en sap ni un borrall d’ensenyament. L’escola esdevé l’element essencial per a integrar tots els nouvinguts. Mai no acabarem de ser prou conscients de la capacitat socialitzadora que té l’escola.

Ordinadors a les aules, noves tecnologies integrades en l’educació, mòbils, ipads… el llegir ens està fent perdre l’escriure? Són aquests canvis els que necessita l’educació?

L’educació necessita tots els canvis tecnològics com qualsevol altra activitat que es porta a terme en la nostra societat. La gràcia, però, està en saber encertar el punt just i els moments oportuns per anar introduint tots els canvis tecnològics. Cal desvetllar capacitats. Ensenyar a tothom que el centre de tot plegat és la persona amb totes les seves potencialitats. Tots els canvis que ajudin a això que estic dient seran els que, a la llarga, ens donaran un País fort en tots els aspectes.

Quins han de ser al seu parer aquests canvis?

Jo crec que el canvi més important que cal fer a l’escola i arreu és el d’ajudar les persones a ser persones. Cal un treball d’interiorització per tal d’avançar en l’autoconeixement. De què serveix saber moltes coses, si et desconeixes interiorment?

Té la sensació que la religió ha perdut el lligam amb les escoles en els darrers temps? A Balaguer, per exemple, les dues escoles més grans que abans eren regides per directors del clergat ara ja no els tenen…

A casa nostra, a l’Escola Pia, i em penso que també a les Carmelites, el fet que no hi hagi religiosos no fa que s’hagi perdut l’ideari d’Escola Cristiana. Els temps ens han portat a una gran mancança de “religiosos de carnet” però n’hi ha un munt que ho són de cor i que continuen sabent que l’Escola Pia té com a fonament l’atenció als més dèbils, sigui en l’aspecte que sigui, i posar en pràctica l’Evangeli.

La societat, i les escoles, són més multiculturals que fa deu anys. Tem que aquest fet sigui l’excusa per restar el component religiós a les escoles que abans el tenien amb el pretext del respecte als alumnes d’altres cultures?

No crec que sigui ben bé així, tot i que entenc la pregunta. Em penso que ja s’ha fet una revisió de quins han de ser els nostres comportaments de cara a la immigració. Si aquí es celebra el Nadal es celebra i cal explicar-ho, de la mateixa manera que cal explicar que hi ha religions diferents de la nostra. Ara bé, no per “bonisme” he de renunciar a allò que és nostre. Un dia, a Manresa, vaig trobar-me amb un fet ben clarificador. Una mare magribina amb els seus fills anaven pel carrer. Saps què feien els fills? Anaven cantant una nadala…!

Vostè que és sacerdot, com creu que pot ajudar l’església a combatre els embats de la crisi?

Posant-se al costat dels que ho passen malament amb paraules i gestos. Ajudant a simplificar tot allò que és sobrevingut a la religió i que distancia. Per exemple, demanant que les Primeres Comunions es facin amb senzillesa estant qualsevol despesa exagerada començant per la mateixa ornamentació de l’església on se celebri l’acte.

Hi ha qui diu que l’església catalana és completament allunyada de l’església espanyola. Com si fos d’un altre país. Com ho veu?

L’Església Catalana ha de ser catalana. Cal mantenir les relacions de bon veïnatge amb la resta de diòcesis. El que no és desitjable és que des de Madrid es cuinin els nomenaments de bisbes o es donin directrius que aquí poden ser mal interpretades.

Està el catolicisme en crisi?

Sempre hauria d’estar-hi. Constantment ens hauríem de preguntar si actuem segons l’Evangeli o no. Sempre hauríem de revisar la nostra coherència. Per una altra banda, em penso que el que està en crisi és una manera determinada de viure la religió.

Què els hi diria a aquella gent que creu que la religió es situa a les mateixes coordenades que els partits de dreta?

La religió és l’element que “organitza” l’espiritualitat. L’espiritualitat és ben personal. Si tu vius interiorment el teu compromís cristià el que hauràs de fer serà actuar amb coherència militis on militis políticament. Ens cal pensar, també, que la nostra societat és molt plural i que ningú, cap polític, no ha de prendre la defensa de l’Església. Ella sola es defensa. I com? Vivint coherentment al costat, especialment, dels més desafavorits i ajudant tothom a descobrir el do de Déu que té cadascú en el seu cor. Dit d’una altra manera, interiorització i solidaritat.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Arxiu

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 15 other followers

%d bloggers like this: