//
you're reading...
Entrevistes

“L’oficialitat de l’occità és tota una lliçó de respecte a la diversitat”

Després que el passat estiu fos nomenat director de la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida superant nombroses polèmiques i instistents rumors polítics que apuntaven a altres vies, el balaguerí Aitor Carrera afronta el repte de dur la facultat lleidatana al cim acadèmic en aquesta matèria. Ganes no en manquen i feina tampoc. Cal però, com demana, una forta implicació acadèmica i política per fer-ho possible ja que “molta gent ignora encara actualment l’existència de l’occità”.

 

L’occità va nàixer del català, o com una llengua pròpia?

L’occità i el català són dues llengües sortides del llatí, com el francès, l’espanyol, l’italià, el romanès, el sard… Totes les llengües romàniques, doncs, són germanes, i per tant s’assemblen. Com deia Coromines, són llengües bessones. El català és molt més semblant a l’occità que no pas a  l’espanyol, i l’occità s’assembla més al català que no pas al francès. En algun moment es va arribar a dir que el català era una mena de dialecte meridional de l’occità, però avui aquestes visions estan superades i són completament obsoletes.

En els darrers 150 anys l’occità ha anat perdent pes en la societat. A què creu que és deguda aquesta davallada?

A principi de segle XX Juli Ronjat, l’autor d’una gramàtica històrica de l’occità, deia que hi havia deu milions de persones que parlaven aquesta llengua. Com que l’Estat francès no és precisament un apassionat dels censos lingüístics, avui no podem saber amb exactitud el nombre de persones que la parlen, sinó que hem d’exportar al conjunt d’Occitània enquestes fetes a nivell de departament (l’equivalent de les províncies espanyoles) o regional. El resultat són tres milions.

En un segle s’han perdut doncs 7 milions de parlants…

Perquè ha passat això? Doncs per moltes raons. La llengua ha estat identificada per França amb una sèrie de patois, de petits parlars diferents un de l’altre que no poden aspirar a res important, i la repressió ha estat molt dura en molts nivells. Hi ha molts factors que ajuden a fer recular l’occità: l’escola (amb els famosos rètols de “Sigueu nets: parleu francès”), un sistema radial de comunicacions, la propaganda nacionalista francesa, l’altíssima quantitat de morts occitans en les guerres en què participava França, l’emigració del camp a les ciutats…

Quan una llengua perd la cadena de pares a fills comença a morir. Ha passat això amb l’occità?

En un moment determinat, a causa del profund desprestigi de la llengua, gairebé tota una generació sencera de pares van decidir deixar de parlar l’occità (el patois, al seu entendre) als seus fills. El resultat va ser desastrós. Tot i això, avui hi ha joves –potser no tants com voldríem, però– que reaprenen la llengua amb els seus padrins.  

A Catalunya aquesta llengua és cooficial. La solució legal és el camí per fer-la remuntar?

L’occità es juga realment el futur en el seu territori: a la Vall d’Aran, a l’Estat francès i en una petita part d’Itàlia. Però també és cert que l’oficialitat al Principat de Catalunya és una gran arma –si se sap utilitzar bé– davant de la ignorància que fan de la llengua les institucions franceses: una llengua que França no reconeix tot i que és parlada per milions de persones en una tercera part del seu territori, resulta que es converteix en oficial en un territori en què no es parla occità, perquè hi ha uns pocs milers d’aranesos. És una lliçó de respecte a la diversitat.

Com es pot augmentar l’espectre de parlants en aquest segle XXI on tot sembla acabar-se en l’anglès i el castellà i amb el xinès i l’indi a l’horitzó esperant per colonitzar el món?

Pel que fa a la supervivència de llengües com l’occità, no hem de caure en els tòpics: l’anglès no és una amenaça per a l’occità o per al català. L’anglès fa el paper de llengua franca, de comunicació internacional. El català o l’occità no perden parlants en benefici de l’anglès, sinó en benefici de l’espanyol i del francès. Aquestes llengues són l’amenaça.

Veu possible que s’incrementi el nombre de persones que el parlin en un futur?

Perquè una llengua sobrevisqui, ha de ser sobretot un estri de socialització. El català ja es troba en una situació delicada (som en el punt de la història en què menys percentatge de la població catalana parla català!), i ha de competir en molts àmbits d’ús amb l’espanyol: és minoritari a la premsa escrita, a la televisió, als jutjats, als patis de moltes escoles… La situació de l’occità és encara molt més delicada, fins al punt que algú que visqui a Occitània pot fer-ho perfectament sense conèixer ni tan sols l’existència d’aquesta llengua. Només hi ha una manera que aquestes llengües tornin a ser normals en el seu territori: que siguin necessàries per viure-hi.

La Vall d’Aran sembla l’únic lloc on l’occità té una bona salut. La menor arribada de nouvinguts a la comarca és una de les claus que expliquen aquest fet?

 Jo no relacionaria aquest fet amb els fenòmens migratoris, perquè ja ve de més lluny (dèficit en mitjans de comunicació, presència pública de la llengua, separació mental de la resta d’Occitània…). De fet, els nouvinguts no són mai els responsables reals de la davallada d’una llengua. Els responsables són aquells que no fan polítiques adequades perquè tothom hi tingui accés i l’usi de manera normal.

 Quin paper creu que ha de jugar el sector acadèmic  en aquest tema de l’idioma?

En una llengua minoritzada, el rol dels científics sempre és important. S’arriben a dir moltes bestieses al voltant de la llengua que no sentiríem, per exemple, si parléssim de física nuclear.

I el polític?

En l’àmbit polític cal prendre mesures serioses perquè l’aranès recuperi el terreny que ha perdut en els darrers cinquanta anys. I assumir allò que cal assumir: una llengua només avança socialment si una altra recula.

Vostè és director de la Càtedra d’Estudis Occitans de la UDL. Cal més suport en aquests estudis?

Si volem que la Càtedra d’Estudis Occitans, i en definitiva la recerca –estratègica!– sobre l’occità a Lleida arribi a bon port, cal el compromís de tothom. Tenim l’oportunitat de situar Lleida a l’avantguarda del món universitari relacionat amb la llengua occitana, i no la podem perdre.

Creu que l’occità és invisible? Es necessiten més campanyes per conscienciar la societat?

Malauradament, molta gent encara ignora l’existència de l’occità, o directament el dóna per mort tot i que l’occitana sigui la segona comunitat lingüística sense estat en nombre de parlants de la Unió Europea, precisament pel darrere de la comunitat catalana. La situació política que patim, de fet, ens condueix a aquesta situació absurda. Cada dia ens expliquen fil per randa els detalls de l’erupció d’un volcà a les Canàries, però no sabem res del que passa a Montpeller, a Tolosa o a Marsella, que cauen molt més a prop.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Arxiu

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 15 other followers

%d bloggers like this: