//
archives

Archive for

Mestres será reelegido como líder de Unió en Balaguer después de no prosperar una lista alternativa

El actual líder de la sección local de Unió Democràtica de Catalunya en Balaguer, Josep Maria Mestres, será reelegido hoy como presidente de la formación en la asamblea que se celebrará para decidir el liderazgo del partido para los próximos años. La candidatura de Mestres es la única opción que se someterá a la votación de los cerca de 60 militantes demócrata cristianos que conforman el partido en Balaguer después de que la candidatura alternativa presentada el pasado viernes, fecha límite para inscribir las listas, se declarara no válida por culpa de que uno de sus miembros no estaba al corriente de los pagos. Este desajuste de forma ha alfombrado la reelección del actual presidente de UDC en la capital de la Noguera, que tiene ahora vía libre para seguir en una presidencia discutida internamente desde hace varios meses como consecuencia de las polémicas surgidas a raíz de las elecciones municipales en Balaguer en las que se impuso el convergente Josep Maria Roigé.

La guerra preelectoral en el seno de Convergència i Unió que quiso librar Mestres para conseguir la candidatura a la alcaldía y las repetidas exigencias para que se cumpliese el pacto alcanzado por los líderes provinciales de las dos formaciones en la que se especificaba un cargo para el jefe de Unió en Balaguer, han provocado malestar en una parte de la militancia, entre ellos los dos ediles que UDC tiene en el gobierno municipal, que presentó una lista “con prisas” según destacan algunos de sus miembros. Y es que la decisión de concurrir a las primarias llegó poco antes de que se cumpliese el término para el cierre de listas, un hecho que “ha provocado una confección de una candidatura sin la calma necesaria para hacerla”. Así las cosas, Mestres continuará liderado Unió de Balaguer con una lista de 11 militantes donde se une “experiencia y renovación” como así lo indicó.

El C.F.Balaguer convoca a los socios para informar de la crítica situación económica de la entidad

El difícil contexto económico actual hace peligrar el futuro de muchos equipos de futbol amateurs, entre ellos el C.F Balaguer, que ha convocado una asamblea extraordinaria el próximo lunes a las 21:00 horas en la sala de actos del consistorio para plantear la situación financiera de la entidad a los socios. Según su presidente, Josep Burgués, el club ha notado un notable descenso de los ingresos en publicidad y subvenciones, un hecho que “obliga a pedir un esfuerzo extra a los socios y a las administraciones”. El máximo responsable del equipo de la Noguera afirmó que la dirección del club está poniendo todo el interés en resolver una situación que ha resultado en el retraso de las nóminas a los jugadores y cuerpo técnico, a la vez que pide comprensión entre todas las partes de la entidad para superar los contratiempos provocados por la crisis. Desde la dirección ya se ha pedido a los jugadores que se rebajen el sueldo hasta final de temporada al mismo tiempo que se está estudiando recoger 20 euros de cada socio que quiera ayudar.

En este sentido, Burgués salió al paso de los rumores que apuntan a su dimisión afirmando que no se plantea dejar solo al equipo, aunque resaltó que únicamente con el empeño de la presidencia no se puede tirar adelante un club que “pasea el nombre de Balaguer por Cataluña cada año”. Por este motivo la dirección de la entidad desea que los aficionados entiendan la situación y apoyen al club en estos momentos en que se necesitan más de 100.000 euros para llegar al final de temporada. El presidente desveló que el gobierno de la ciudad con el alcalde Josep Maria Roigé a la cabeza,  ha mostrado sus voluntades para intentar resolver el asunto, aunque reconoce que los problemas del equipo son una constante en categorías como la tercera división.

Burgués señala que el futbol de categorías amateurs tiene problemas estructurales que hay que arreglar si no se quiere entrar en un escenario donde las quiebras y desapariciones de las entidades deportivas empiecen a ser una constante a partir de ahora.

“Balaguer TV ajudarà a difondre la ciutat”

La Carla Vilaseva Vilarasau ha iniciat un repte, fer una televisió a Balaguer per Internet. Creu que aquesta iniciativa, que es posarà en marxa oficialment el proper 25 de febrer, ajudarà a la promoció de la capital de la Noguera, un lloc on es poden fer les coses bé. Només cal creure-hi.

A la ciutat li falta…

Autoestima. Creure’ns que podem fer coses i fer-les bé!

I li sobra…

Pessimisme i crítica no constructiva

Si jo manés…

Em reafirmo…No permetria una crítica sense una proposta alternativa

Acabi la frase… Si vens a Balaguer…

Mira la seva Televisió primer! (www.balaguer.tv Online a partir de l’1 de Març! )

Per què una televisió a Balaguer? 

Per ajudar a la promoció de la ciutat i la comarca en molts nivells: cultural, esportiu, social, comercial… I sobretot, perquè els ciutadans puguin veure de primera mà el que passa al seu entorn.

Serà per Internet. És el futur…

Parafrasejant un dels meus companys de trifulgues, en Toni Simó, diria que tot allò relacionat amb Internet no és el futur, sinó que ja és el present!

Amb quin polític sortiria de festa?

Acostumo a sortir amb gent que conec! Però si hagués d’elegir algú, suposo que en Joan Laporta seria el més divertit! Això sí, brindaria amb cava català…!

Va pel carrer i es troba Artur Mas, què li diu? 

 Que fan falta més facilitats per als joves emprenedors.

Defineixis amb tres adjectius…

 Curiosa, persistent fins a un punt tossuda, sensible  

Un referent

La meva besàvia Anna que als seus temps tenia clar que la dona havia d’estudiar. Ella ho va transmetre a la meva àvia, la meva àvia a la meva mare, i elles dos m’ho han transmès a mi.

Una aspiració

Mantenir sempre la il·lusió per lluitar per allò que crec

El seu lema

 “Si no ho saps, pregunta-ho. No et quedis mai amb el dubte”

Iphone o Blackberry?

El gran dilema! Jo tinc Blackberry i em va molt bé per a treballar, per la resta suposo que és més complert l’Iphone.

Nit o dia?

Dia

Si avui fos el darrer dia de la seva vida…

Preferiria no saber-ho!

Com li agradaria que el recordessin?

Somrient

Què hi posaria al seu epitafi?

Gràcies per la visita!

Pel civil o per l’església?

No ho tinc clar…

Què s’enduria a una illa deserta?

Hi hauria cobertura? Si no fos el cas, els amics i familiars (amb el seu consentiment!)

Un llibre

Qualsevol d’en Murakami

Una pel·lícula

 La darrera que he vist ha estat “El Talp” (a Balaguer!!!). La meva preferida, “El Padrino” de Francis Ford Coppola.

Què no suporta?  

L’engany

Què és el primer que fa quan es lleva?

Posar 5 minuts més al despertador i després, de cap a la dutxa!

I la darrera cosa quan va a dormir?

Des del mòbil miro les últimes actualitzacions de Twitter i Facebook.

Acomiadi’s 

Si heu arribat fins aquí…  Moltes gràcies!!! Ha estat un plaer…

“Entre el sabre i la bomba” o com recuperar la història real de Catalunya

El periodista i polític Claudi Ametlla li deia al seu amic Nicolau d’Olwer, líder d’Acció Catalana, en una carta des de l’exili el Nadal de 1959 que “tots els partits d’abans de la Guerra Civil s’han de donar per morts a excepció d’un, Unió Democràtica de Catalunya”. Per què ho deia això? Després de la confrontació armada hi va haver una dictadura que va durar 37 anys i que es va començar a combatre a inicis dels anys 60 de la mà del PSUC. Abans, res de res. Desert. Tot aniquilat. Aquest és el “relat” instaurat i fixat a Espanya i a Catalunya en relació a la oposició al règim que ningú ha contradit mai. Bé, sí, hi ha algú que ho ha fet. Francesc Canosa, periodista i explicador de coses que acaba de publicar “Entre el sabre i la bomba” (Ed. Acontravent), un llibre que desenterra la història d’Unió Democràtica de Catalunya – poc coneguda o fins i tot, desconeguda – des de 1931 a 1980 i l’ensenya de la mà dels seus protagonistes, dels militants, dels dirigents, dels lluitadors que el 2 d’abril del 1939, un dia després d’acabar-se la guerra, van dedicar-se a combatre el franquisme. Ells van ser els primers, i els únics durant dècades. Aquesta és la veritat, que no ha estat explicada, però que hi és i que Canosa treu a la llum perquè cal combatre la foscor històrica en la que viu “aquest país- iceberg que no coneix el seu passat i que ha bastit la seva història recent a còpia de carnets polítics”. Certament, “Entre el sabre i la bomba” fa caure molts clixés.

Unió no és més que un exemple del què és Catalunya, per aquesta manca de relat global i perquè la història els fa córrer en paral·lel. És un periple dur el dels democratacristians, supervivents que es queden enmig de dos bàndols i que reben doblement per catalanistes i catòlics. Entomen del negre i del roig. Resisteixen al sabre de les dretes i a la bomba de les esquerres. Són la frontissa que pateix aquell failangisme fet patent en la novel·la “Incerta Glòria” de Joan Sales, escriptor i poeta del que aquest 2012 es celebra el centenari del seu naixement. “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”. El partit suporta el embats amb coherència als ideals i amb la valentia per mantenir-se i lluitar contra Franco, i la FAI, que deia coses com que “La Revolución ha de ser dura, y casi nos atreveríamos a decir brutal, con los individuos que no se resignan a desaparecer por el foro…”. Unió mai es va resignar i Canosa ho explica de manera molt humana i a voltes emotiva. Pau Romeva, Manuel Carrasco i Formiguera, Claudi Bassols, Lluís Vila d’Abadal, Miquel Coll i Alentorn… són els exemples més clars d’aquesta valenta defensa del catalanisme i dels ideals catòlics feta en la clandestinitat i sempre amb la mirada posada a Europa, el lloc d’operacions per acabar amb les voluntats d’entrada del règim als ens supranacionals, l’altaveu per denunciar la vulneració de les llibertats i l’espai ideal per posar Catalunya al mapa. El vell continent va ser també l’escenari de plans ordits per acabar amb el Generalísimo, en el que es coneix com ‘l’operació Pasadena”, muntada amb gent d’UDC que demostra en la perspectiva dels anys que, quan els comunistes començaven el seu combat, els democratacristians ja duien anys picant pedra en solitari i havent de suportar anys de penúries d’un exili que, en molts casos, estava en plena Guerra Mundial. Sempre atrapats en un costat o altre. A Espanya, a Europa…

A “Entre el sabre i la bomba” s’hi veu de primera mà les experiències de molts militants d’Unió durant els anys de la dictadura, petites lluites, petits triomfs, presons, assassinats… alhora que mostra la vinculació del partit en episodis popularment coneguts com els fets del Palau de la Música el 19 de maig de 1960 o la campanya iniciada al 1966 en pro dels bisbes catalans. Unió va abanderar sempre la lluita i va aprofitar totes les esquerdes que s’anaven obrint a la dictadura per ampliar les llibertats en aquest país. Francesc Canosa ho rescata de veu dels seus protagonistes, alguns d’ells ja traspassats avui. A les portes de la democràcia, la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya posa al partit en el dubte d’integrar-se –mai fusionar-se – amb l’estrenat partit de Pujol. Els moviments entre bambolines que es produeixen a  l’època hi són descrits també en aquesta obra, on en les seves pàgines finals comença a prendre força una figura que, posteriorment, serà un dels líders més sòlids que ha tingut la formació en els seus 80 anys de vida.  Josep Antoni Duran i Lleida, actual president del partit i també lluitador antifranquista com ell mateix va dir en la presentació del documental audiovisual del partit “Memòria Viva” l’any 2010. “Jo també vaig fer pintades on hi deia Visca ETA”.

“La política se sent dèbil en la societat de la hiperexposició”

Toni Aira és un dels analistes de la comunicació política més prolífics del país. Malgrat la seva joventut, el periodista i doctor ha publicat diversos llibres que radiografien la ventresca del poder. El darrer, “Els guardians del missatge“, un estudi de tots els actors que mouen els fils en els més alts esgraons governamentals del món. A Espanya i Catalunya, assegura però que encara falta molt camí per recórrer en la professionalització comunicativa que ha de tenir el líder polític. Per Àlvar Llobet

La comunicació és sovint en el punt de mira dels governs quan tenen una crisi. Indica això que la política està poc professionalitzada?

És la mostra evident que la comunicació encara és concebuda pels polítics com un complement del què només se’n recorden quan les coses van malament. Matar al missatger és molt més fàcil que analitzar i reconèixer que difícilment podràs transmetre bé una cosa si està mal gestionada. Sovint una mala gestió es confon amb una mala comunicació, i d’exemples en tenim de molt propers. Al nostre país encara li manca molt camí per recórrer en l’àmbit de la política relacionada amb la comunicació.

Els assessors polítics són els enemics dels periodistes?

Poden ser-ho en alguns punts. Una de les tasques que realitzen els consultors en comunicació es basa en la de bastir un relat sobre el líder i fer-lo arribar al públic sense que els mitjans notin la seva mà. Han de vendre una política beneficiosa pel seu client. Aquest fet ja posa als spin doctors en una trinxera diferent a la dels periodistes.

Els mitjans haurien de posar les coses més difícils? Haurien de ser més bregadors contra els governants?

Cal tenir clar en primer lloc quin ha de ser el paper dels periodistes en la funció de fiscalització de la societat. D’altra banda ens trobem amb un sector precari i de vegades amb poca vocació que no ajuda gens a l’enduriment de les relacions amb la política. S’estan perdent les inquietuds per saber coses més enllà de les notes de premsa, i la gent ja no està acostumada a veure periodistes que intentin anar a fons. Recordo un gran terrabastall mediàtic quan Mònica Terribas va entrevistar José Montilla, llavors president de la Generalitat, fa dos anys. La directora de Tv3 volia que el socialista respongués exactament allò que preguntava… feia la seva feina. Aquest tipus de periodisme hauria d’estar també present a les rodes de premsa.

Sempre i quan a les rodes de premsa es deixin fer preguntes clar…

No permetre preguntes als actes té molt a veure amb el control comunicatiu, que busca no córrer cap perill. No obstant, aquest fet demostra que els assessors creuen poc en el joc democràtic i que no confien gens en que el polític al que serveixen sigui capaç d’afrontar una bateria de preguntes. Un bon líder no necessita que li encotillin els actes. No exagero si dic que la influència dels assessors és directament proporcional al lideratge del polític.

Com es pot lluitar contra aquest control?

Ens hem d’estimar més la professió periodística. S’han fet passos enrere que han estat aprofitats pels spin doctors per entrar en un terreny que era nostre. Haver acceptat certes condicions per accedir a la informació ha estat un error. Per què els periodistes han d’estar a una sala annexa a on hi ha la notícia? Per què estan tan lligats a les normes que marquen els partits? Tot això s’explica des de la por que tenen les formacions. La aversió al risc dels polítics està matant el periodisme.

Aquest temor s’argumenta en base a la societat de la hiperexposició que vivim?

La política cada cop està més exposada i se sent dèbil davant d’una societat que l’observa molt més que abans. Ara coneixem tots els detalls dels governants, i això és nou. Molt poca gent sabia que el president americà Roosvelt tenia polio o que el president francès Mitterand tenia amants. Amagar això actualment seria impossible. La resposta que es dóna doncs és el jo anomeno la tàctica de l’eriçó, és a dir, tancar-se en ella mateixa i treure les punxes per repel•lir els atacs i allunyar la premsa. Vivim en un món on l’error passa molta més factura que fa anys.

Es diu que ja no hi ha líders com els d’abans. És així o és que s’ha canviat la manera de mirar la política?

Els mirem diferent perquè la societat ja no és com la d’abans. No crec que els governants que teníem fa anys funcionessin de la mateixa manera actualment. Ja no exigim als polítics el mateix que abans.

Què se’ls hi demana ara?

Coherència i decisió per dur a terme els projectes. La gent no vol un polític que digui el que volen sentir, sinó que faci el que cal fer. En aquest sentit entenc perfectament que el president francès Nicolas Sarkozy anunciés una pujada de l’IVA a pocs mesos de les eleccions.

En el llibre cita Ferran Sàez i la seva teoria del règim demoscòpic. Hi ha el perill que la política només actuï en funció de l’opinió publicada als mitjans?

És cert que la comunicació cada cop pesa més en aquest àmbit i que els mitjans influeixen molt, però això no treu que es surti al carrer i es vegi de primera mà les necessitats que té la societat. Tenir cura de la comunicació no vol dir desconnectar –se de la realitat. La política mana – i així ha de ser – per damunt de la manera en què es ven el producte.

Les xarxes socials són un termòmetre per calibrar la proximitat del polític amb la societat?

Si tu li dones importància a la comunicació és evident que no pots deixar de banda la xarxa. El relat global que s’ha de fer d’un candidat o president ha de passar òbviament per Facebook, Twitter… Cal tenir clar però que la política comunicativa no ha d’impregnar-ho tot, no hem de confondre la part amb el tot.

En “Els guardians del missatge” diu que els nous temps necessiten nous llenguatges i codis. Com es pot fer una política més atractiva?

Un dels consultors polítics de referència, Joe Napolitan, diu que cal adaptar-se al medi dominant, la televisió. Actualment crec que s’ha de posar aquesta màxima en plural. El polític actual cal que domini tots els medis comunicatius i que adapti el seu llenguatge a cada un d’ells. Aquesta és una de les tasques dels equips que rodegen al líder.

Obama, Sarkozy i Merkel afrontaran en els propers mesos les eleccions en els seus països. Com ho veu?

Aquestes conteses electorals demostraran la capacitat de lideratge d’aquests presidents. Totes les eleccions que s’han fet sota el mandat d’Obama, Sarkozy i Merkel han acabat amb sonores derrotes pels seus partits, i la lògica marca que els tres haurien de perdre. El que està més ben posicionat crec que és Barack Obama, el seu hipotètic oponent, el republicà Mitt Romney, es queda curt, no encaixa en els cànons que demanen líders ben definits ideològicament.

El día que cayó Balaguer

“Donde vais desgraciados, no veis que os van a matar? Venid con nosotros”. Presa del pánico, con una enorme cesta en una mano y cogiendo a su sobrino con la otra, el niño corre siguiendo los pasos de los altos y fuertes  soldados republicanos que cruzan el puente repleto de dinamita en sus cimientos.  Sorteando las hileras de explosivos, el pequeño pasa junto un soldado moribundo que vocifera gritos de socorro sin que nadie le ayude. Todos huyen despavoridos de la aviación del ejército Nacional  que empieza a dejar oír su runruneo. Hay prisa en volar el puente para que las tropas de Franco que acechan no lo puedan cruzar. Es la tarde del 6 de abril de 1938, la jornada que quedará para la historia como el día que cayó Balaguer.

 

 

 

 

 

 

 

 

Desde el levantamiento militar del 18 de julio de 1936, la línea del frente de Aragón – del margen izquierdo del río Ebro hasta la frontera con Francia – había permanecido inalterable hasta el mes de marzo de 1938 cuando el ejército de Franco inició la gran ofensiva a esta zona para asestar el golpe definitivo a la Guerra Civil. Bajo el mando del General Moscardó, famoso por su defensa del Alcázar de Toledo, el avance de las tropas nacionales fue fulgurante y en menos de veinte días entraban en Cataluña por el pueblo de Massalcoreig. El avance de las tropas nacionales fue fulgurante y en menos de veinte días entraban en Cataluña por el pueblo de Massalcoreig. Zumbaban los aviones de la Legión Cóndor que bombardearon la ciudad de Lleida mientras centenares de soldados republicanos abatidos y sin armas empezaban una retirada que fue creciendo día tras día ante la imposibilidad de luchar contra el bien armado ejército Nacional . La otrora tranquila ciudad de Balaguer se llenó de fugitivos del frente de Aragón mientras sus habitantes salían de sus casas para ir a vivir a los campos cercanos, dónde, como afirma el historiador local Josep Pla Blanch, “se creía que se estaba más a salvo de los bombardeos”.

El trajín diario de soldados y  camiones que cruzaban constantemente el puente con  material de guerra y bidones de gasolina obligó a los mandos republicanos a poner guardias que impidiesen el paso a los guerreros desertores, muchos ya en aquel entonces. A las once de la mañana del dos de abril, un grupo de aviones dejó caer varias bombas produciendo daños de consideración. “La gente huía de la ciudad dejándolo todo”. Los pocos habitantes que quedaban en ella se vieron obligados a refugiarse en los sótanos – con el evidente riesgo que eso representaba en caso de derrumbe del edificio – y esperar el devenir de los acontecimientos.

 

 

 

 

 

 

Éxodo ciudadano

 A raíz de los últimos ataques aéreos, muchas familias, intuyendo que se avecinaban jornadas difíciles dada la cercanía de sus hogares con el puente convertido ya en objetivo militar y los trabajos de colocación de dinamita por parte de republicanos, decidieron marchar de sus casa y trasladarse a pueblos cercanos como Gerb o Vilanova de la Sal. Otros se quedaron, pero todos se exponían al mismo peligro: El bombardeo de los Nacionales, que llegó pocas horas después a cargo de los aviones He-111 de la Legión Cóndor, que ametrallaron la ciudad dejando decenas de casas en ruinas. La huida de los ciudadanos entonces era ya imposible habida cuenta del avance de las tropas franquistas y los batallones de choque marroquíes, que sitiaban Balaguer y amenazaban con su ferocidad y desmanes. El choque entre los dos ejércitos parecía ya inevitable, aunque no hubo tal. La ciudad, sometida  a la incertidumbre de los acontecimientos, vio como las tropas republicanas la dejaban a su suerte ante la llegada inminente de las tropas franquistas no sin antes cortar las vías de avance, los puentes. A las seis de la madrugada del seis de abril de 1938, tres fuertes explosiones derrumbaron el puente de hierro del ferrocarril. Faltaba el otro, el de Sant Miquel. Los soldados obligaron a muchos habitantes de la ciudad a marchar con ellos. Al grito de “ ¡Fascistas!, ¿Os querías quedar?” empujaron a cruzar el puente a ciudadanos que sólo tenían la opción de obedecer si no querían quedar atrapados en medio de un mortal cruce de balas. Con celeridad se activaron las cargas de explosivos y el mítico puente de la ciudad pasó a la historia en cuestión de segundos.

Los nacionales no podían pasar ya, como tampoco muchos soldados republicanos, casi tres mil,  que se vieron atrapados y sentenciados debido a la imposibilidad de pasar por el puente destruido y que les obligaba a batirse con las tropas franquistas en un duelo perdido de antemano. Se oían gritos desde la otra esquina: “Nos han copado!”.  El desespero de los jóvenes republicanos fue tanto, que muchos saltaron la baranda y el muro del río para cruzar-lo a nado. Perecieron en el intento  bajo las intensas  ráfagas de los aviones nacionales que los metrallaron intensamente. Muchos soldados del Ejército Popular eran de “La quinta del biberón” jóvenes de dieciocho años inexpertos y obligados a entrar en batalla ante un enemigo con mucho más bagaje y preparación. Poco después,  el Estado Mayor del Cuerpo del Ejercito de Aragón dictó las ordenes de cruzar el río y establecer una cabeza de puente para proteger el extremo del puente que quedaba más cercano a la posición enemiga, que había rearmado sus tropas  para intentar recuperar el enclave estratégico que era la ciudad de Balaguer, ya bajo signo franquista. La autoridad militar nominó al señor Domingo Agustí Gibert como alcalde de la ciudad para que constituyese el primer ayuntamiento del nuevo régimen. Balaguer ya había sido tomada.

 “La explosión nos sobrevino justo cuando pusimos el pie en el otro lado”

Ton Camarasa de quince años y su sobrino Pepito Portella de cuatro,  fueron las dos últimas personas que cruzaron el puente de Sant Miquel momentos antes de la voladura. Los dos niños emprendieron junto a un pequeño grupo de soldados el camino contra una muerte segura después que ya toda su familia había cruzado el puente. Portella, de 77 años, tiene el recuerdo que complementa con lo que explicaba Ton, fallecido en 2006, de que “la explosión nos cogió justo en el momento que poníamos pie en el firme del otro lado”.  Asegura que “un fuerte viento caliente nos sobrevino por detrás, y nos derribó al suelo”.

Los dos niños reprendieron después de la explosión la marcha con sus padres y hermanos junto a varios soldados republicanos que se retiraban en desbandada. El tiempo los ha puesto como protagonistas de parte de la historia de la ciudad de Balaguer. Historia negra.

También capaces de lo mejor

El C.F.Balaguer consiguió ayer tres puntos tan importantes como sorprendentes en casa del líder de la categoría, el Prat. Un solitario tanto de penalti de Ermengol, el jugador rojillo más en forma de la plantilla actualmente, fue suficiente para sumar la victoria y alejarse un poco más de la zona de descenso, a 7 puntos ya. Con este triunfo, los de Cortés encadenan por primera vez esta temporada dos victorias consecutivas gracias al juego que tan buenos resultados está dando al equipo lejos de Balaguer: montar una solida defensa y aprovechar los contraataques. Este planteamiento provocó problemas al Prat, un líder atípico al que le gusta más dejar la iniciativa al contrario y que vio como el Balaguer le supero en dominio de este estilo de juego.

A los barceloneses les costó trenzar jugadas y llegar a la portería de Nogués, bien arropado por los defensas y medios de la Noguera, que montaron en el 32 una rápida contra que acabó con el árbitro marcado una pena máxima sobre Ermengol. El mismo ariete, que ha dado 17 puntos esta temporada, perforó la portería de Toni estableciendo el 0 a 1 que a la postre resultaría definitivo. A partir de ahí, el Prat lo intento de todas formas topándose siempre con la bien armada defensa visitante, formada por Domi, Gabernet, Isern y Usall. En los compases finales, el líder apretó las tuercas y dispuso de tres claras ocasiones para igualar el marcador, pero el arquero Nogués se encargó de impedirlo. El técnico Jordi Cortés se felicitó por la buena racha de resultados y espera que el grupo siga por esta senda.

Cabe descatar que los rojillos son el conjunto que más rentabiliza los pocos goles que ha materializado. Así, los 22 tantos se han traducido, según cálculos del periodista Roger Sánchez, en 33 puntos, una estadística que según Cortés, demuestra el buen trabajo defensivo del equipo.

Es presenta ‘Be Happy my friend’ una iniciativa cultural contra la crisi

Balaguer vol combatre la crisi econòmica a través de la cultura. Per fer-ho possible s’ha presentat aquesta setmana la iniciativa “Be Happy my friend”, una activitat via Internet a nivell mundial i que va adreçada a tots els dissenyadors, pintors, músics o escultors que vulguin dir la seva en contra del complicat context econòmic. La manera de participar és ben senzilla. El creador realitza una història que inclogui el lema “Be happy my friend”. Un cop realitzada i presentada en societat, el que ha de fer és una fotografia de l’obra i enviar-la al web http://www.behappymyfriend” i que servirà de plataforma de difusió dels treballs artístics que s’hagin creat en pro de l’optimisme abraçat sota l’esperit “Be happy”. Els creadors d’aquesta activitat, que començarà a funcionar en pocs dies, són joves balaguerins, però es volen quedar en l’anonimat ja que no tenen intenció de protagonitzar un moviment que “ha de ser de tots per igual”. De fet, segons expliquen, ells només obren el camí “perquè sigui seguit per molta altra gent”. Esperen que siguin moltes les manifestacions artístiques que es vagin rebent a partir de la posada en marxa de la iniciativa que es comença de manera altruista “i només per animar la societat en general”.

Els elevats índex d’atur, el nombre d’empreses que tanquen són motius suficients, segons destaquen, per començar a mobilitzar-se i combatre les dificultats amb un somriure, tot i que volen deixar clar que el nou moviment no obeeix en cap cas a postulats polítics ni empresarials. Simplement es demana “Be Happy my friend” per posar color en aquesta grisor del panorama actual. Uns contenedors pintats de rosa que s’ubicaran en alguns indrets de la ciutat i que duen el logotip de l’Ajuntament seran les notes de color per fer una vida més “happy”.

L’ajuntament de Balaguer i el sector de l’hostaleria arriben a un acord per tirar endavant l’ordenança de les terrasses

L’Ajuntament de Balaguer i el sector de l’hostaleria han arribat a un acord per tirar endavant l’ordenança reguladora de l’ocupació de la via pública amb taules i cadires per a terrasses i vetlladors de bars i similars. La normativa, un cop introduïdes algunes de les al·legacions presentades per propietaris de bars i restaurants, se sotmetrà ara a la votació del ple municipal que tindrà lloc el proper dijous. Al respecte, el regidor d’Urbanisme, Guifré Ricart, ha destacat que una de les modificacions més importants respecte al text aprovat inicialment en el ple del passat setembre és l’ampliació del termini per fer l’adaptació estètica, que passa de dos a sis anys, fins l’1 de gener de 2018. Cal recordar que pel que fa a les condicions estètiques, s’hauran de respectar criteris generals com ara que el mobiliari haurà de ser de materials naturals, alumini no lacat o similar o resines de color fosc.

 No es permetrà el plàstic de color blanc o de colors vius ni tampoc el mobiliari amb publicitat. Els tendals seran de roba, lona o similar i d’un color que s’integri amb el seu entorn i tampoc no podran contenir publicitat. Sí, en canvi, que s’admetrà el missatge publicitari quan es tracti de la denominació genèrica de l’establiment. No obstant això, aquesta moratòria no afecta a les qüestions que relacionades amb la seguretat i la vialitat dels vianants, que seran d’obligatori compliment des que s’aprovi definitivament i entri en vigor la normativa.

Ricart també ha explicat que s’han modificat, a petició dels locals, els horaris de tancament. Així entre l’1 d’abril i el 30 de setembre, coincidint amb la temporada d’estiu, es permetrà l’obertura de les terrasses fins a les 01.00 hores (de la nit) de dilluns a dijous, mentre que divendres i dissabte es podrà obrir fins a les 2.30 hores i els diumenges fins a les 1.30 hores. Pel que fa a la temporada d’hivern (de l’1 d’octubre al 31 de març) l’horari de tancament de diumenge a dijous serà a les 22.30 hores i divendres i dissabte a mitjanit (24.00 hores). En aquest sentit, el regidor ha destacat que s’ha volgut compatibilitzar l’oci amb el dret a descans dels veïns.

L’ajuntament també ha acceptat que les terrasses puguin tenir fil musical, sempre que l’acústica i l’horari s’ajusti a les normes establertes en l’ordenança de Policia i Bon Govern. Per contra, s’han rebutjat les al·legacions que proposaven la instal·lació de tendals enganxats als porxos de la plaça del Mercadal, atenent a què es tracta d’un Bé Cultural d’Interès Nacional i que, per tant, no pot ser tapat ni alterat per cap element. Tampoc s’ha acceptat que a les terrasses s’instal·lin neveres o altres elements que suposin una ampliació del negoci. Finalment, Ricart ha indicat que aquesta normativa permetrà donar prioritat als vianants i ordenar i homogeneïtzar les terrasses.

Balaguer organiza una marcha popular el domingo para pedir precaución en la carretera

Balaguer organizará el próximo domingo por la mañana una marcha popular para reivindicar el respeto a la seguridad vial después del accidente que costó la vida a dos ciclistas el pasado domingo en la C-13. Según el edil de deportes de la ciudad, Guifré Ricart, la iniciativa pretende salir en defensa de la importancia de mantener la atención a la carretera en todo momento para evitar que se repitan lamentables casos como los del pasado domingo, que conmocionaron a la capital de la Noguera. Ricart anunció que al acto, que se realizará bajo el lema “Nosaltres també hi circulem”, se han sumado las tres entidades ciclistas de la ciudad Pedala.cat, Radical Inter Esport y el Club Ciclista Balaguer a la vez que animó a toda la ciudadanía a participar de la marcha que se realizará en coche y en bici. La ruta se iniciará al pabellón de Inpacsa a las 11:00h  recorrerá distintas calles de la ciudad hasta llegar a la plaza Mercadal a las 12:30h. Por su parte los ciclistas Pere Pedrosa y Juan Alcazar fueron enterrados ayer por la tarde en la localidad, mientras que Pere Banda, el herido grave en el choque permanece estable en el Hospital Arnau de Vilanova.

Arxiu

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 15 other followers