//
you're reading...
Uncategorized

“Entre el sabre i la bomba” o com recuperar la història real de Catalunya

El periodista i polític Claudi Ametlla li deia al seu amic Nicolau d’Olwer, líder d’Acció Catalana, en una carta des de l’exili el Nadal de 1959 que “tots els partits d’abans de la Guerra Civil s’han de donar per morts a excepció d’un, Unió Democràtica de Catalunya”. Per què ho deia això? Després de la confrontació armada hi va haver una dictadura que va durar 37 anys i que es va començar a combatre a inicis dels anys 60 de la mà del PSUC. Abans, res de res. Desert. Tot aniquilat. Aquest és el “relat” instaurat i fixat a Espanya i a Catalunya en relació a la oposició al règim que ningú ha contradit mai. Bé, sí, hi ha algú que ho ha fet. Francesc Canosa, periodista i explicador de coses que acaba de publicar “Entre el sabre i la bomba” (Ed. Acontravent), un llibre que desenterra la història d’Unió Democràtica de Catalunya – poc coneguda o fins i tot, desconeguda – des de 1931 a 1980 i l’ensenya de la mà dels seus protagonistes, dels militants, dels dirigents, dels lluitadors que el 2 d’abril del 1939, un dia després d’acabar-se la guerra, van dedicar-se a combatre el franquisme. Ells van ser els primers, i els únics durant dècades. Aquesta és la veritat, que no ha estat explicada, però que hi és i que Canosa treu a la llum perquè cal combatre la foscor històrica en la que viu “aquest país- iceberg que no coneix el seu passat i que ha bastit la seva història recent a còpia de carnets polítics”. Certament, “Entre el sabre i la bomba” fa caure molts clixés.

Unió no és més que un exemple del què és Catalunya, per aquesta manca de relat global i perquè la història els fa córrer en paral·lel. És un periple dur el dels democratacristians, supervivents que es queden enmig de dos bàndols i que reben doblement per catalanistes i catòlics. Entomen del negre i del roig. Resisteixen al sabre de les dretes i a la bomba de les esquerres. Són la frontissa que pateix aquell failangisme fet patent en la novel·la “Incerta Glòria” de Joan Sales, escriptor i poeta del que aquest 2012 es celebra el centenari del seu naixement. “Guanyi qui guanyi, jo ja he perdut”. El partit suporta el embats amb coherència als ideals i amb la valentia per mantenir-se i lluitar contra Franco, i la FAI, que deia coses com que “La Revolución ha de ser dura, y casi nos atreveríamos a decir brutal, con los individuos que no se resignan a desaparecer por el foro…”. Unió mai es va resignar i Canosa ho explica de manera molt humana i a voltes emotiva. Pau Romeva, Manuel Carrasco i Formiguera, Claudi Bassols, Lluís Vila d’Abadal, Miquel Coll i Alentorn… són els exemples més clars d’aquesta valenta defensa del catalanisme i dels ideals catòlics feta en la clandestinitat i sempre amb la mirada posada a Europa, el lloc d’operacions per acabar amb les voluntats d’entrada del règim als ens supranacionals, l’altaveu per denunciar la vulneració de les llibertats i l’espai ideal per posar Catalunya al mapa. El vell continent va ser també l’escenari de plans ordits per acabar amb el Generalísimo, en el que es coneix com ‘l’operació Pasadena”, muntada amb gent d’UDC que demostra en la perspectiva dels anys que, quan els comunistes començaven el seu combat, els democratacristians ja duien anys picant pedra en solitari i havent de suportar anys de penúries d’un exili que, en molts casos, estava en plena Guerra Mundial. Sempre atrapats en un costat o altre. A Espanya, a Europa…

A “Entre el sabre i la bomba” s’hi veu de primera mà les experiències de molts militants d’Unió durant els anys de la dictadura, petites lluites, petits triomfs, presons, assassinats… alhora que mostra la vinculació del partit en episodis popularment coneguts com els fets del Palau de la Música el 19 de maig de 1960 o la campanya iniciada al 1966 en pro dels bisbes catalans. Unió va abanderar sempre la lluita i va aprofitar totes les esquerdes que s’anaven obrint a la dictadura per ampliar les llibertats en aquest país. Francesc Canosa ho rescata de veu dels seus protagonistes, alguns d’ells ja traspassats avui. A les portes de la democràcia, la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya posa al partit en el dubte d’integrar-se –mai fusionar-se – amb l’estrenat partit de Pujol. Els moviments entre bambolines que es produeixen a  l’època hi són descrits també en aquesta obra, on en les seves pàgines finals comença a prendre força una figura que, posteriorment, serà un dels líders més sòlids que ha tingut la formació en els seus 80 anys de vida.  Josep Antoni Duran i Lleida, actual president del partit i també lluitador antifranquista com ell mateix va dir en la presentació del documental audiovisual del partit “Memòria Viva” l’any 2010. “Jo també vaig fer pintades on hi deia Visca ETA”.

Advertisements

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Arxiu

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 15 other followers

%d bloggers like this: