//
you're reading...
Entrevistes

“La política se sent dèbil en la societat de la hiperexposició”

Toni Aira és un dels analistes de la comunicació política més prolífics del país. Malgrat la seva joventut, el periodista i doctor ha publicat diversos llibres que radiografien la ventresca del poder. El darrer, “Els guardians del missatge“, un estudi de tots els actors que mouen els fils en els més alts esgraons governamentals del món. A Espanya i Catalunya, assegura però que encara falta molt camí per recórrer en la professionalització comunicativa que ha de tenir el líder polític. Per Àlvar Llobet

La comunicació és sovint en el punt de mira dels governs quan tenen una crisi. Indica això que la política està poc professionalitzada?

És la mostra evident que la comunicació encara és concebuda pels polítics com un complement del què només se’n recorden quan les coses van malament. Matar al missatger és molt més fàcil que analitzar i reconèixer que difícilment podràs transmetre bé una cosa si està mal gestionada. Sovint una mala gestió es confon amb una mala comunicació, i d’exemples en tenim de molt propers. Al nostre país encara li manca molt camí per recórrer en l’àmbit de la política relacionada amb la comunicació.

Els assessors polítics són els enemics dels periodistes?

Poden ser-ho en alguns punts. Una de les tasques que realitzen els consultors en comunicació es basa en la de bastir un relat sobre el líder i fer-lo arribar al públic sense que els mitjans notin la seva mà. Han de vendre una política beneficiosa pel seu client. Aquest fet ja posa als spin doctors en una trinxera diferent a la dels periodistes.

Els mitjans haurien de posar les coses més difícils? Haurien de ser més bregadors contra els governants?

Cal tenir clar en primer lloc quin ha de ser el paper dels periodistes en la funció de fiscalització de la societat. D’altra banda ens trobem amb un sector precari i de vegades amb poca vocació que no ajuda gens a l’enduriment de les relacions amb la política. S’estan perdent les inquietuds per saber coses més enllà de les notes de premsa, i la gent ja no està acostumada a veure periodistes que intentin anar a fons. Recordo un gran terrabastall mediàtic quan Mònica Terribas va entrevistar José Montilla, llavors president de la Generalitat, fa dos anys. La directora de Tv3 volia que el socialista respongués exactament allò que preguntava… feia la seva feina. Aquest tipus de periodisme hauria d’estar també present a les rodes de premsa.

Sempre i quan a les rodes de premsa es deixin fer preguntes clar…

No permetre preguntes als actes té molt a veure amb el control comunicatiu, que busca no córrer cap perill. No obstant, aquest fet demostra que els assessors creuen poc en el joc democràtic i que no confien gens en que el polític al que serveixen sigui capaç d’afrontar una bateria de preguntes. Un bon líder no necessita que li encotillin els actes. No exagero si dic que la influència dels assessors és directament proporcional al lideratge del polític.

Com es pot lluitar contra aquest control?

Ens hem d’estimar més la professió periodística. S’han fet passos enrere que han estat aprofitats pels spin doctors per entrar en un terreny que era nostre. Haver acceptat certes condicions per accedir a la informació ha estat un error. Per què els periodistes han d’estar a una sala annexa a on hi ha la notícia? Per què estan tan lligats a les normes que marquen els partits? Tot això s’explica des de la por que tenen les formacions. La aversió al risc dels polítics està matant el periodisme.

Aquest temor s’argumenta en base a la societat de la hiperexposició que vivim?

La política cada cop està més exposada i se sent dèbil davant d’una societat que l’observa molt més que abans. Ara coneixem tots els detalls dels governants, i això és nou. Molt poca gent sabia que el president americà Roosvelt tenia polio o que el president francès Mitterand tenia amants. Amagar això actualment seria impossible. La resposta que es dóna doncs és el jo anomeno la tàctica de l’eriçó, és a dir, tancar-se en ella mateixa i treure les punxes per repel•lir els atacs i allunyar la premsa. Vivim en un món on l’error passa molta més factura que fa anys.

Es diu que ja no hi ha líders com els d’abans. És així o és que s’ha canviat la manera de mirar la política?

Els mirem diferent perquè la societat ja no és com la d’abans. No crec que els governants que teníem fa anys funcionessin de la mateixa manera actualment. Ja no exigim als polítics el mateix que abans.

Què se’ls hi demana ara?

Coherència i decisió per dur a terme els projectes. La gent no vol un polític que digui el que volen sentir, sinó que faci el que cal fer. En aquest sentit entenc perfectament que el president francès Nicolas Sarkozy anunciés una pujada de l’IVA a pocs mesos de les eleccions.

En el llibre cita Ferran Sàez i la seva teoria del règim demoscòpic. Hi ha el perill que la política només actuï en funció de l’opinió publicada als mitjans?

És cert que la comunicació cada cop pesa més en aquest àmbit i que els mitjans influeixen molt, però això no treu que es surti al carrer i es vegi de primera mà les necessitats que té la societat. Tenir cura de la comunicació no vol dir desconnectar –se de la realitat. La política mana – i així ha de ser – per damunt de la manera en què es ven el producte.

Les xarxes socials són un termòmetre per calibrar la proximitat del polític amb la societat?

Si tu li dones importància a la comunicació és evident que no pots deixar de banda la xarxa. El relat global que s’ha de fer d’un candidat o president ha de passar òbviament per Facebook, Twitter… Cal tenir clar però que la política comunicativa no ha d’impregnar-ho tot, no hem de confondre la part amb el tot.

En “Els guardians del missatge” diu que els nous temps necessiten nous llenguatges i codis. Com es pot fer una política més atractiva?

Un dels consultors polítics de referència, Joe Napolitan, diu que cal adaptar-se al medi dominant, la televisió. Actualment crec que s’ha de posar aquesta màxima en plural. El polític actual cal que domini tots els medis comunicatius i que adapti el seu llenguatge a cada un d’ells. Aquesta és una de les tasques dels equips que rodegen al líder.

Obama, Sarkozy i Merkel afrontaran en els propers mesos les eleccions en els seus països. Com ho veu?

Aquestes conteses electorals demostraran la capacitat de lideratge d’aquests presidents. Totes les eleccions que s’han fet sota el mandat d’Obama, Sarkozy i Merkel han acabat amb sonores derrotes pels seus partits, i la lògica marca que els tres haurien de perdre. El que està més ben posicionat crec que és Barack Obama, el seu hipotètic oponent, el republicà Mitt Romney, es queda curt, no encaixa en els cànons que demanen líders ben definits ideològicament.

Anuncis

Debats

Encara no hi ha cap comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Arxiu

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 15 other followers

%d bloggers like this: