//
archives

Editorial

This category contains 3 posts

Regidors piuladors

En els primers plens de la nova legislatura, alcalde, regidors i públic han assistit a l’aparició d’un element inèdit fins ara i que apunta a un canvi en la dinàmica política municipal: Twitter. L’ús en els plenaris per part d’alguns membres dels partits representats al consistori d’aquesta xarxa social que permet enviar missatges de 140 caràcters, ha suscitat un debat entre partidaris i detractors. La discussió és una: Poden piular els regidors mentre s’està celebrant el ple? Més enllà de les opinions personals que cadascú pugui tenir sobre la necessitat o no de l’ús de les noves tecnologies en política, el que sembla clar és que les xarxes socials, i en especial Twitter, permeten obrir el debat consistorial a un públic que rarament s’acostaria a la sala de plens al mateix temps que facilita la comunicació instantània amb la ciutadania. Durant la sessió plenària, l’ús d’aquesta plataforma li permet al polític enviar moltes més idees i conceptes que no pas si hagués d’esperar el torn de paraula amb l’afegitó que tothom que ho vulgui pugui contestar al moment. La immediatesa  és l’estil del segle XXI, i la política ha d’enganxar-s’hi si no vol perdre encara més el contacte amb les noves generacions. Si els partits pengen tothora missatges i conceptes per Internet, per quin set sous no pot fer el mateix un regidor municipal en relació als temes que s’estan tractant en els plens? “Perquè han d’estar dedicats a la seva feina”, argumenten alguns que es creuen que els plens és el lloc on l’han de desenvolupar.

Acceptant aquesta tesi absurda, la solució per saber si la fan passa precisament per Twitter. L’enviament de missatges a la xarxa per part dels regidors seria perfecte per controlar-ho. Les piulades obligarien tothom a posar els cinc sentits en l’ordre del dia, un fet que, a jutjar per algunes cares i actituds, ara mateix no passa. S’hi poden fixar aquest mes.  Ens enganyarem però si pensem que la tasca dels regidors, com la del parlamentari o del congressista, és escalfar la cadira durant un cert temps cada quatre setmanes. Un exemple: el responsable d’obres públiques de l’Ajuntament de Balaguer, Miquel Vendrell, no ha parlat encara en cap dels plens que s’han realitzat des del mes de juliol. Vol dir això que no treballa? Em consta que ho fa i molt. Si algú li obrís un compte on poder fer els seus tweets durant el ple, la sensació d’invisibilitat desapareixeria al moment i tothom sabria el que pensa sobre els temes que es tracten. Problema resolt i la transparència augmentaria per major glòria del partit del govern.

No obstant, per validar tots els arguments exposats s’ha de partir d’una base sense la qual no s’arribarà mai a un punt de confluència entre els defensors i els contraris de la integració de les xarxes en el panorama polític. Cal que les plataformes socials com Twitter, Facebook o Google+ siguin vistes sense prejudicis i no únicament com espais dedicats a l’oci i al safareig. Les tecnologies 2.0 poden ser utilitzades també per moltes altres coses, entre les quals s’hi troba l’activitat de les formacions polítiques.

UDC i el missatger mort

La notícia que va publicar La Mañana el passat dissabte sobre el posicionament públic que va fer via Twitter la secció local d’UDC a Balaguer respecte la independència de Catalunya i les seves inviabilitats ha ocupat el centre del debat polític a la capital de la Noguera en els darrers dies. Més enllà d’això, el fet és prou significatiu per analitzar-ho i extreure’n conclusions. Així, el desori provocat per diversos missatges a la xarxa ha evidenciat el greu problema de comunicació intern que pateix el partit, on diversos dels seus militants ignoraven l’activitat 2.0 que tenia la formació, així com una preocupant manca de línia ideològica. Les nombroses veus que han aparegut desautoritzant amb arguments diferents allò que el compte oficial d’Unió a Internet va publicar, són simptomàtiques d’una situació interna envitricollada on tothom parla i ningú s’escolta. El problema arriba però quan no es fa una reflexió i es busquen els culpables fora. Els mitjans de comunicació. Matar al missatger sempre ha estat molt més fàcil.

Després de la medalla, renovació

L’Ajuntament de Balaguer va aprovar en el ple municipal de la setmana passada atorgar la medalla d’honor de la ciutat a l’Orfeó Balaguerí en reconeixement a la seva trajectòria que enguany arriba ja als 90 anys. El compromís històric del col•lectiu amb la cultura, la catalanitat i la societat balaguerina el fan més que mereixedor d’aquest guardó, i és de justícia destacar la voluntat del consistori en voler enaltir els seus actius culturals que han donat nomenada a la ciutat arreu durant tants anys. No obstant, l’equip de govern i en especial el regidor de cultura s’haurien de començar a plantejar actuar en pro de la renovació del col•lectiu. A l’Orfeó no hi ha cantaires ni de 20, ni de 30 ni de 40 i gairebé ni de 50 anys, un fet que no passa en altres ciutats i que aboca a un futur on la desaparició és contempla molt més que una simple hipòtesi. Que l’entitat sigui privada no ha de ser cap excusa per no posar-hi mà perquè, al cap i a la fi, l’Orfeó és un valor cultural de la capital de la Noguera que cal conservar. L’entrega de la medalla no ha de tapar aquest problema que és esmentat en l’informe que es va realitzar per valorar la idoneïtat de concedir-la. Textualment es parla d’una “manca d’elements de la jovenesa”. Cal tenir clar que només amb premis no s’arribarà al centenari.

Arxiu

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 15 other followers