//
archives

Entrevistes

This category contains 21 posts

“El PSC ha de tornar al carrer per copsar el batec del ciutadà”

Diuen que és la nova esperança del socialisme balaguerí per superar el daltabaix del partit a les eleccions municipals, però ell no assegura res, encara que recorda que en política no es pot dir mai “d’aquesta aigua no en beuré”. Albert Saiz, doctor en enginyeria electrònica i recentment escollit primer secretari del PSC de Balaguer, aposta per la renovació ideològica de la formació i per trencar amb un model polític que “escolta poc al ciutadà”. Membre d’una nova generació, encarna la renovació al PSC de la capital de la Noguera.

El PSC de Balaguer ha paït ja la derrota a les eleccions municipals?

Sí. És cert que no ens esperàvem perdre les eleccions, però també ho és que durant tot aquest any hem fet autocrítica, perquè és evident que algunes coses no es van fer bé. No podem espolsar-nos les culpes.

Els demèrits socialistes van servir en safata l’alcaldia a Josep Maria Roigé?

Hi va haver una conjunció de factors que ens van passar factura. La societat va percebre que el nostre projecte de ciutat estava esgotat de la mateixa manera que també ho estava el nostre candidat, Miquel Aguilà. D’altra banda no hem d’oblidar la crisi econòmica, que es va endur per davant molts alcaldes que havien tingut gestions molt positives en els seus municipis. Un dels casos va ser Balaguer.

Quin és el model de ciutat que planteja aquest nou partit socialista de la capital de la Noguera?

Estem treballant per dibuixar-lo, tenim tres anys per endavant. El PSC de Balaguer ha de tornar al carrer, entrar en contacte amb les associacions del municipi per escoltar-les i conèixer les seves inquietuds, actuar d’aglutinador de les idees que es generin a la societat, copsar el batec del ciutadà… El gran mal de la política és la seva poca capacitat per escoltar. Els partits tenen estructures molt tancades que sovint impossibiliten el feedback necessari amb el ciutadà, i cal acabar amb això. No pot ser que la societat tingui la sensació que només se li fa cas cada quatre anys, que és quan hi ha eleccions.

Aquest nou projecte requereix que els líders històrics del partit com Miquel Aguilà o Francesc Ferrer  facin un pas al costat?

Actualment estem en un procés de generar idees i de rebre tot allò que vingui de fora i que sigui vàlid pel nostre projecte, després ja parlarem de qui seran els encarregats de dur-lo a terme. L’agrupació no pensa ara mateix qui pot ser el candidat per les eleccions del 2015. Miquel Aguilà és el cap de l’oposició després d’haver estat molts anys d’alcalde. Va assumir un compromís amb Balaguer i l’està complint, i ho farà fins al final. Quants polítics amb la seva trajectòria continuarien fent política després de perdre les eleccions? No crec que massa.

Molts el veuen a vostè com l’esperança blanca del PSC. El candidat que pot fer tornar el socialisme al despatx consistorial balaguerí.

El primer secretari del PSC no ha estat mai històricament el candidat a l’alcaldia de la ciutat. Professionalment estic molt satisfet amb el que faig, però en política mai es pot dir “d’aquesta aigua no en beuré”.

El PSC se sent legitimat per demanar coses després de monopolitzar durant tants anys la política balaguerina?

Cal fer una fiscalització de l’acció de govern i si es creu que es poden fer les coses d’una manera millor cal que es digui. S’ha de fer una oposició constructiva.

No la fa el PSC?

En aquest primer any hem estat centrats en controlar l’actuació del nou Ajuntament, i això ja s’ha de complementar amb les propostes del model de ciutat que volem pel futur.

La secció balaguerina del PSC va votar majoritàriament en contra de l’elecció d’Àngel Ros com a president de la Federació del PSC a les comarques de Lleida. Això els hi ha fet perdre pes a Ponent?

No vàrem votar en contra de Ros, sinó a favor d’una opció més trencadora que garantís el relleu generacional, la renovació. Creiem en això, i ho hem posat en pràctica a la nostra secció. Jo sóc el primer secretari del partit i formo part d’una generació diferent a la dels líders que hi havia. No obstant, crec que la joventut mai és un valor per si sol.

Ros no és però un veterà de la política…

És cert, però forma part d’una generació que hi ha estat molts anys

Com valora el primer any de CiU a l’alcaldia de Balaguer?

No seria gens correcte no reconèixer les coses positives que s’han fet. A la ciutat s’ha notat una reactivació social, tot i que crec que bona part d’això és degut a la tasca de l’anterior equip de govern. El casal d’entitats “Lapallavacara”, el viver d’empreses o el mercat medieval, que Roigé no volia en un primer moment, en són clars exemples.

En què creu que ha de millorar?

Cal més diàleg. La sensació que tinc és que el govern municipal és poc dialogant i receptiu quan s’han d’acceptar propostes d’altres grups.

Li molesta que Roigé sigui el vicepresident d’una associació que lluita sense complexes per la independència de Catalunya?

No. Però jo no ho faria. Roigé sap quanta gent és independentista a Balaguer? Jo no ho sóc, i penso que un alcalde hauria de dedicar-se a gestionar la ciutat i a millorar tot allò sigui necessari amb eficiència. L’actual batlle va encarregar una auditoria laboral tan bon punt va arribar a l’alcaldia, un error, ja que va posar en dubte la vàlua professional dels treballadors del consistori. Encara avui no en sabem res ni coneixem les conseqüències que tindrà.

Donaria suport vostè a la proposta de pacte fiscal?

És necessari que el tema econòmic sigui resolt definitivament. Cal anar en compte perquè si no es fa bé tindrem sobre la taula una nova frustració com va passar amb l’Estatut, que va resultar finalment foc d’encenalls. El model al que s’hauria d’aspirar és al federal, on les transferències siguin clares. Ens hem d’emmirallar amb l’estructura d’Alemanya, tant en estat com en economia.

El Partit Socialista de Catalunya ha de marcar més perfil propi?

Hi ha un suposat debat entre les dues ànimes del PSC. Dic suposat perquè crec que no existeixen. Al partit el que es vol es que els ciutadans gaudeixin de la màxima societat del benestar, per mi això és ser catalanista. No obstant, crec que seria positiu que Espanya escoltés una veu des de Catalunya que no fos la del nacionalisme d’ERC i CiU, que no fos la de la queixa continuada. Ha d’haver-hi un clam a favor del trànsit cap un estat on tots ens hi poguéssim sentir còmodes sense necessitat de trencar res ni de crear cap grup propi, encara que s’hauria de votar en contra del PSOE en algunes ocasions.

Creu que CiU és independentista?

CiU no sap què és. Un dia es lleva sent independentista i se’n va a dormir amb el PP.

“La memoria colectiva es aún un espacio de guerra política”

El periodista y escritor Francesc Marc Álvaro presenta hoy en Balaguer su nuevo libro “Entre la mentida i l’oblit”, una reflexión sobre la identidad y la memoria colectiva. Honesto y sin ambages, Álvaro expone ejemplos del mundo de la política, el cine y la literatura en distintos escenarios del mundo y confecciona así un relato que rompe mitos e idealizaciones. Defensor de la creación de un relato del pasado que muestre la complejidad, rechaza el tacticismo político que utiliza la memoria con fines electorales. Per Àlvar Llobet

¿Cómo se explica que en la época de la máxima información vivamos indocumentados sobre muchos aspectos del pasado?

En nuestra sociedad tenemos una gran facilidad para acceder a mucha información, pero tenemos problemas para reconocer el conocimiento. Vivimos en una perenne confusión entre estos dos conceptos. El conocimiento es una forma de poder y la información es otra cosa.

¿Qué diferencia se encuentra entre memoria y historia?

La memoria es fruto de la experiencia y la emoción. Es una síntesis entre el recuerdo y el olvido, es personal, fragmentaria, traidora, parcial… en cambio la historia es un ejercicio crítico y distanciado. Los historiadores tienen que sacar a la luz las causas y las consecuencias del pasado, por eso pide una mirada fría y analítica con una base demostrable que sostenga lo que se dice. La regla de la historia es que se tiene que probar todo lo que se afirma.

En su libro cita a Joan Carles Mèlich cuando dice que la memoria no tiene sentido si no sabemos cómo utilizarla ni por qué. ¿España ha sido capaz de saberlo?

En este país la memoria ha sido sometida a mucho tacticismo. No hemos sabido utilizarla bien desde el punto de vista público. Hay que evitar que la memoria colectiva sea un territorio de batallas políticas y sociales. Es un espacio demasiado sensible como para convertirlo en arma arrojadiza que se utilice para fines electorales. Necesitamos un pacto cívico sobre éste tema en el que las cuestiones del día a día se quedasen al margen.

¿Cómo se tendría que hacer?

Estableciendo un acuerdo entre todos los partidos que evitase que cada vez que hay elecciones o debates de calaje nos tirásemos los muertos y las fosas por la cabeza. Esto no significa que las instituciones públicas no tengan que hacer una recuperación justa de las víctimas.

¿Cree que con los años se ha ido acentuando esta utilización del pasado?

Sí. A principios de los años noventa se empezó a abrir el tabú y los dos grandes partidos españoles, PP y PSOE, iniciaron una búsqueda en el pasado para tener munición electoral y también para legitimar el presente. Se acusaron mutuamente de episodios anteriores y hubo un revisionismo muy sesgado. La derecha rechazaba que Franco fuera un dictador o que el alzamiento fuese el motivo de la Guerra Civil y las izquierdas idealizaban la segunda República presentándola como un sistema perfecto y obviando los muchos crímenes que se produjeron en la retaguardia. El resultado de todo esto era el que yo llamo el cromo de las mentiras.

Esto impide saber toda la verdad

¡Sin ninguna duda! Mi libro es un alegato en contra de la idealización y la desfiguración y a favor de la comprensión del pasado y de su asimilación. Si tu entiendes el pasado llegas al final a una palabra: Complejidad. La memoria es compleja y comprenderla implica enfrontarte a ti mismo porque te encuentras con las luces y sombras de tus propias posturas. Esto no significa que hayan datos comprobados como que Franco era un dictador, que se levantó contra un gobierno legítimo salido de las urnas, que la segunda República no fue capaz de controlar los desmanes de la FAI o las situaciones de caos y anarquía… esto es la complejidad.

Se habla de muertos y de fosas pero no de culturas que han sufrido como la catalana. ¿Cree que el concepto de memoria es corto?

Se encuentran muchos tópicos. Las fosas tienen cadáveres pero también material cultural i sensible. Nadia habla de la cultura catalana y del intento de genocidio cultural que se emprendió contra ella. También fue una víctima. Cuando el juez Baltasar Garzón abrió la investigación sobre el franquismo, pasó por alto los ataques hacia Cataluña y su cultura.

¿El desconocimiento actual se explica desde una transición que resultó light?

No soy yo el típico que impugno lo que se hizo a finales de los años 70. Se hizo lo que se pudo. Lo que sí critico es el relato que se ha hecho de ella y que la hayan convertido en un mito. Hay que explicarla bien y reabrir los pactos que se produjeron. Tienen que ser los políticos en el parlamento español y no un juez el que hagan esta función.

¿Hemos hecho tarde en abrir la caja del pasado?

El tema del reconocimiento de las víctimas se tendría que haber hecho antes, aunque cambiar el relato siempre se puede hacer. Cuando se hacen memoriales públicos se plantean temas de forma muy esquemática y no responden a la complejidad. ¿Quién explica el drama de los republicanos moderados, las desafecciones que se dieron en el Franquismo, la oposición al régimen, el papel de la iglesia…? Todo se dibuja mediante la radicalización y poco se ha escrito sobre la complejidad. En este sentido el escritor Joan Sales es un ejemplo con su magna obra “Incerta gloria” donde se muestra la guerra desde diversos prismas. Es una inmejorable obra que abre la puerta a la comprensión de nuestro pasado más reciente.

¿Ha tenido la sensación durante años que la historia de España empezaba a finales de los años 70?

La transición quiso hacer tabula rasa con el pasado. Hizo un vestido a medida y que con los años se nos ha hecho pequeño. No obstante, esta voluntad de omitir el pasado no da resultado a la larga, porque todos venimos de algún sitio. Las cosas que pasan tienen una tradición continuada. Por ejemplo; los vicios de la derecha española actuales se explican, no por el Franquismo, sino por la falta de una auténtica revolución liberal. Si hablamos del pacto fiscal vemos que ya a finales del siglo XIX había reclamaciones similares a las de hoy y si nos fijamos en la monarquía y sus problemas, pues lo mismo.

¿Hemos cambiado la manera de ver las identidades catalana y española en las últimas décadas?

Lo que ha cambiado es el vocabulario. Cuando yo era pequeño, nos referíamos a la gente que hablaba en castellano como “els castellans”. Lo hacíamos sin ningún tono peyorativo y solo para describir. Ahora parece que se le da otro sentido. El español es aquel que acepta el status quo y el catalán es el personaje que quiere ir más allá y conseguir más cotas de soberanía. Las palabras se modifican a medida que evoluciona el tiempo.

“No descarto entrenar al Liverpool la próxima temporada”

Robert Martínez es el hombre de moda en la Premier League. Técnico del modesto Wigan, el trabajo y el talento lo han llevado a mantener su equipo en la élite del futbol inglés por tercer año consecutivo, un hecho que le ha abierto las puertas de grandes clubes, que suspiran por sus servicios. El último en apuntarse al carro de las ofertas ha sido el Liverpool Fc, un histórico que ha visto en el técnico de la Noguera la filosofía necesaria para remontar el vuelo. Por el momento, Martínez reflexiona antes de tomar la decisión sobre su futuro, y no descarta nada… Por Àlvar Llobet

Usted es el forjador del sueño futbolístico del Wigan. Un equipo sin recursos que se codea con los mejores de la Premier League ¿Cómo valora la temporada de su equipo?

Buena a pesar de las angustias. Hemos trabajado muy duro durante toda la campaña y crecido como conjunto gracias a la progresión de los jóvenes jugadores. La constancia y el trabajo realizado se ha visto en el último tramo del campeonato, cuando fuimos derrotando a todos los equipos potentes de la liga como Chelsea o Manchester United, que si nos hubiera ganado, ahora sería campeón.

¿El secreto del Wigan es pues la gente joven?

No sólo es el nuestro, sino el de todo el futbol en general. Cuando el presidente actual del Wigan, David Whelan, se hizo cargo de la entidad, el equipo estaba en la categoría más baja del futbol inglés. Se fue creciendo gracias a los fichajes de jugadores veteranos que tenían bagaje, aunque con sus carreras tocando al final. Años después se decidió cambiar el modelo y se apostó por la gente joven. No fueron inicios fáciles, porque el equipo se aguantaba con una base de jugadores sin experiencia, pero poco a poco los futbolistas fueron ganando confianza. Ahora tenemos un conjunto con jugadores como Antolín Alcaraz, James McArthur, Victor Moses… que tienen los mejores años de su vida futbolística por delante.

El año pasado recibió ofertas de la Real Sociedad y del Almería y esta temporada tiene sobre la mesa la posibilidad de entrenar a Olympiacos, Besiktas, Aston Villa, Liverpool… ¿se plantea dar el salto a otros banquillos que tengan aspiraciones más ambiciosas que el Wigan?

Quiero tomarme dos semanas para reflexionar sobre mi futuro. Mi proyecto en el Wigan era de tres años y ya los he cumplido. Esto no significa que no contemple la posibilidad de quedarme, y quiero pensarlo bien ya que el club vive un buen momento y el presidente me da, como hasta ahora, la máxima confianza. Hay que calibrarlo con calma. En todo este tiempo he tenido el enorme privilegio de poder cambiar la filosofía de un equipo que especulaba sobre el terreno de juego. Los aficionados han podido ver otro estilo, el de toque y rapidez de balón.

En la Premier League hay también el modelo de talonario representado por Roman  Abramovich en el Chelsea y Mansour bin Zayed en el Manchester City. ¿Es ésta una buena vía para el fútbol?

Creo que todos los modelos futbolísticos buscan al final la esencia de tejer una cantera de jugadores. Estos son proyecto a largo plazo y si se quiere entrar de inmediato en el grupo de seis equipos que lideran el campeonato hay que desembolsar grandes sumas de dinero. Esto lo ha hecho el City, que ha logrado entrar en el grupo de cabeza. Si no es con mucho dinero es imposible hacerlo. No obstante, hay equipos que han apostado fuerte desde hace años por la base y que dentro de poco veremos los resultados.

La visión del fútbol en Inglaterra es diferente que la de España. ¿En qué cree que se nota?

Los aficionados se sienten más propios los clubes y cuando las cosas van mal hacen recaer parte de la responsabilidad en ellos mismos. El sentimiento de compromiso con el equipo es mucho mayor que en España, donde parece que la gente solo secunda su entidad cuando todo funciona. En este sentido hay más paciencia en las derrotas y los entrenadores no son destituidos tan rápido como en La Liga. Es chocante ver como la afición llora el descenso de su club y sigue a muerte con sus jugadores. Creo que esta manera de ser responde a una cultura anglosajona bien diferente a la Mediterránea.

¿Le gustaría entrenar algún equipo español?

Nunca me lo he planteado. Me encanta el futbol inglés aunque nunca se sabe. No pienso en un futuro lejano porque el fútbol es la vivencia del momento, que desgasta mucho además.

¿Entiende la decisión de Pep Guardiola de haber renovado año tras año?

¡Completamente! Si todos los técnicos fuesen honestos dirían lo mismo que Guardiola. 10 meses en esta profesión es un gasto de energía enorme. Es difícil ver gente que dice las cosas como son y que sean capaces de transmitir cómo se encuentran y retirarse cuando ven que no pueden motivar a los jugadores como antes. Lo que ha hecho Pep es honorable. Es un ejemplo.

El fútbol que pasa por su cabeza se asemeja más al de Guardiola que al de Mourinho. ¿Es así?

¡El fútbol que pasa por mi cabeza es del del Wigan! Es cierto que los dos técnicos son de éxito y que han sido capaces de encontrar un modelo ganador, pero yo tengo mis experiencias y vivencias y con ellas me quedo.

¿La rivalidad entre Barça y Madrid ha llegado a traspasar los límites de lo que debe ser el fútbol?

La rivalidad se tiene que respetar dentro de unos límites. Si alguna cosa hace buena la Premier es la competitividad que hay entre los equipos. Lo que es cierto es que Barça y Madrid se han enfrascado en guerras que no tendrían razón de ser si la Liga española estuviera más equilibrada. “A cuantos puntos ha quedado el tercer clasificado del campeón? Hay que corregir eso.

La burbuja del fútbol ha explotado con los equipos sin un rumbo claro a seguir. ¿Por donde tienen que ir aquellas entidades que son amateurs?

El deporte tiene que ser solvente y los clubes no se pueden hipotecar. No digo que en estas categorías se tenga que ganar dinero porque es difícil, pero al menos, no perderlo. Se tiene que confiar en la gente joven, que es el futuro. El Club de Futbol Balaguer lo está haciendo muy bien en este sentido.

¿Qué le ha parecido la temporada del club de la Noguera?

Me gusta seguir a los equipos en el que he vivido experiencias, y el Balaguer es el primero de ellos. La temporada que ha hecho ha sido fantástica y creo que la plantilla ha representado la ciudad de una forma inmejorable.

¿Como vería  Juanjo Tenorio en el banquillo del club?

Tenorio es un hombre de fútbol al que respeto muchísimo y al que quiero. Como jugador fue una referencia en Balaguer para todos los jóvenes. Vive para este deporte y todo lo que sea dar pasos adelante lo veo muy bien. Le deseo suerte.

“La revisión de las autonomías es una excusa para atacar Cataluña”

El currículo de Alfons López Tena como abogado es de aúpa, aunque lo que le define realmente es su tesón para defender un estado catalán libre de España. Secretario de política institucional del partido que fundó, Solidaritat Catalana, Tena cree que a Cataluña le ha caído el peso de la historia encima y que no puede seguir alargando la sangrante relación con España. “Tenemos la responsabilidad y el privilegio de solucionarlo y no dejar el problema a las generaciones venideras”. Así lo piensa y así lo dice… Por Àlvar Llobet

¿Hace bien el PSC rechazando la propuesta de pacto fiscal de Artur Mas?

Lamento que el partido socialista no cambie su postura tradicional y no defienda los intereses de Cataluña. No obstante, el problema de fondo es otro, y es que no hay ninguna posibilidad de conseguirlo. El jugador en este caso no es el PSC, sino el PP, que ya ha mostrado su negativa a negociarlo.

¿El concierto económico sería un freno al independentismo?

Todo lo que sea tener más dinero y más poder nos acerca al objetivo de la independencia. Éste sería un paso adelante, pero no nos los dejarán hacer. Tendremos que ir por otras vías para ser un estado.

¿Hay separación en el Parlament entre diputados independentistas y autonomistas?

Los ejes de la política catalana siempre habían sido los de izquierda- derecha y catalanista-españolista. Para avanzar hacia el estado propio hay que hablar de otro, el de los independentistas frente a los unionistas. Es indudable que en el Parlament hay diputados independentistas, pero esto no significa que los partidos de los que forman parte tengan un proyecto para alcanzar la plena soberanía. Actualmente la única formación que tiene un programa independentista somos nosotros. Los demás tienen solo la ideología. Son como aquellos católicos no practicantes.

¿Qué falta pues para que ésta ideología se traduzca en hechos?

Hay que seguir los pasos que hace la sociedad, que siempre va por delante de la política. Una gran parte de ella se ha posicionado a favor del estado propio y eso es lo que hay que defender y no el modelo de un pacto fiscal. Por otra parte nos vendría bien reflejarnos en el Partido Nacional Escocés, que tiene en la independencia su base de trabajo.

Hay quien marca el 2014 como fecha para realizar un referéndum. ¿Cataluña está madura para ganarlo?

El tema ya no es ganarlo o no, -que creo que lo ganaríamos- sino que si se celebrara supondría que España ha aceptado que el pueblo catalán hable sobre su futuro, y éste sería un paso muy importante. En Inglaterra esto ni se discute. Hay unos que apuestan por el sí y otros que piden a la gente que vote no, pero nadie ponen en duda la posibilidad de expresarse libremente. Tenemos el derecho a votar y a decidir. No obstante, es muy complicado que se produzca el referéndum porque en Cataluña no hay un proyecto independentista mayoritario para forzarlo.

¿Los catalanes están acomplejados sobre la independencia?

Hay cierto vértigo todavía porqué hay que pensar que tampoco hace muchos años que el debate se ha abierto en toda su magnitud. Durante muchas décadas ha habido gente que ha picado piedra para conseguir la libertad del país, y todo eso ha aflorado actualmente sin que tengamos margen para obviar el problema. Tenemos la responsabilidad y el privilegio de afrontarlo y no dejarlo como herencia a las próximas generaciones.

El president Mas dice que es “impensable” que España intervenga a Cataluña. ¿Lo cree así?

No. Precisamente lo que quieren desde Madrid es controlarnos, y su planteamiento es fácil: cada año robamos 20.000 millones de euros a Cataluña y no invertimos nada. Como no tienen dinero, entramos para “salvarla”. Es una jugada pensada al detalle que ya se quería hacer en 2004 pero que con la entrada de Zapatero en la Moncloa se frenó. El socialista fracasó en el intento de entendimiento en base al Estatut, y ahora el PP va aplicar su programa legitimado por una mayoría absoluta. Se habla mucho de las Comunidades Autónomas, pero son solo una excusa para atacar lo que realmente les preocupa, Cataluña.

Termine la frase: Con Solidaritat Catalana el Parlament ha ganado en…

Una nueva fuerza política que no arrastra el lastre de la transición y que trabaja decididamente para conseguir una Cataluña independiente en la que mande el pueblo.

Pero ahora las encuestas no les son favorables y si hoy hubiera elecciones ustedes no tendrían representación…

La elaboración de las encuestas no afecta a todos los partidos por igual. Se realizan por la mañana llamando a teléfonos fijos. ¿Quién está en casa a esas horas? Mayoritariamente gente de la tercera edad que no nos vota. Nosotros tuvimos el respaldo de mucha juventud y ahora trabajamos para revalidar esta confianza. Nos los tenemos que ganar.

El expresidente del Parlament, Ernest Benach, les hacía responsables de la crispación en la cámara

No existe crispación. Durante 30 años el Parlament se ha caracterizado por utilizar eufemismos y no decir las cosas claras. Nosotros hemos roto con esto. Podemos decir que España no cumple con sus obligaciones económicas con Cataluña… o también que España nos roba, que es mucho más comprensible para el ciudadano. Yo solo pido que el político diga lo que piense y haga lo que dice.

¿Cómo valora las palabras del conseller Mena respeto a los jóvenes catalanes?

El gobierno de CiU no consigue ni siquiera que Madrid le abone aquel dinero que está reconocido. Ante tal incompetencia traspasa la responsabilidad a la gente. Se lava claramente las manos a pesar de que hay un paro juvenil más alto que en Marruecos y que mucha gente no encuentra empleo. Esto no lo puede hacer un gobierno y si todas las soluciones que tiene el conseller d’Empresa i Ocupació es que los jóvenes se vayan a servir cafés a Londres o que los mayores de 50 años en paro vayan pensando que ya no volverán a trabajar, que dimita y deje paso a otro.

¿Los recortes de Artur Mas ponen en peligro el modelo de ascensor social que defendía Jordi Pujol?

Sin ninguna duda. Los ajustes de Mas se unen, no hay que olvidarlo, a los que se realizan desde la Moncloa, y esto empieza a ser ya inasumible. Un ejemplo de que la sociedad se está rompiendo es el de las tasas universitarias. Solo podrán estudiar los ricos… Hay que señalar que en tiempos del presidente Pujol el robo de España hacia Cataluña era el mismo, con la diferencia que en aquel entonces vivíamos una situación de expansión económica. Con la llegada de la crisis la gente se ha dado cuenta del problema sufriéndolo en sus propias carnes. Hay que decir basta, y ya hemos empezado con los peajes.

“No descarto que Duran acabe defendiendo el independentismo”

Alcalde de Vic desde 2007, Josep Maria Vila d’Abadal se ha convertido en los últimos meses en el símbolo de renovación en el seno de Unió Democràtica. Sus 397 avales le permiten plantar cara, en el próximo congreso del partido, a Josep Antoni Duran i Lleida, presidente desde hace 30 años que ve ahora como le crecen rivales des del flanco independentista. Vila d’Abadal quiere que la formación recupere sus orígenes, y asegura que se presenta para ganar y recuperarlos después de mucho tiempo olvidados. Por Àlvar Llobet

 

¿La independencia de Cataluña vendrá de los ayuntamientos?

Se hará desde la voluntad popular. El estado propio solo lo conseguiremos si así lo quiere el pueblo catalán y si todos los actores que rodean este sentimiento trabajan desacomplejadamente a su favor. En este sentido los ayuntamientos del país podemos hacer una cosa que nadie más puede lograr: Aglutinar los sentimientos populares y coordinarlos en pos de la independencia. En esto estamos en la Associació de Municipis per la Independencia, que ponemos la mirada en una futura consulta popular para que el pueblo se posicione en relación a la separación de España. Una vez se haya hecho eso, tocará trasladar el tema al gobierno catalán y al Parlamento.

¿Teme que la lucha por el estado propio acabe siendo esclava del partidismo?

La independencia ha sido utilizada ya por algunos partidos como ERC, Solidaritat Catalana, Reagrupament… aunque creo que el tema aún suscita muchos recelos por parte de algunos partidos. El político tiene que ser claro y no andarse con rodeos que actualmente ya no sirven para nada. El caso más reciente es el de Convergència Democràtica, que dice que quiere el estado propio sin ser independiente. ¿Cómo se entiende eso? Hay que ser más directo. Para ser un estado propio primero hay que ser independiente y después, en todo caso, ya hablaremos de confederaciones…

¿La ciudadanía va por delante de la política en lo que se refiere al independentismo?

Sin duda alguna. Hay muchas más iniciativas que provienen de la sociedad para conseguir un estado propio que no de las instituciones.

¿Cree que el pacto fiscal frenaría las ansias soberanistas?

Hay que plantearse primero qué es el pacto fiscal. Si hablamos de una independencia económica, nos lo tendríamos que pensar seriamente y luchar por ello siendo conscientes que sería muy difícil su consecución. Si, por el contrario, el modelo de pacto se basa en una cuestión más pequeña que nos de un poco más de dinero, pues no vale la pena defenderlo. Hay que pensar que la independencia de Cataluña es un tema económico. Cuando se hacen encuestas sobre el tema y se habla de dinero, cerca del 75% de la población da un sí, mientras que cuando se hace referencia a sentimientos, el índice baja varios puntos.

¿La base independentista de Unió es minoritaria actualmente?

Pues lo veremos en el congreso de Sitges en mayo. En estos diez últimos años ha habido muchas altas y también muchas bajas de gente que no estaba contenta con la dirección del partido, y no se exactamente cuál es el peso interno que tiene el independentismo. No obstante, hay que decir que esta llama que defiende el estado propio siempre ha estado presente dentro de Unió. Recuerdo, por ejemplo, que la ponencia que salió del congreso del año 2000 en Tarragona defendía un estado catalán integrado a Europa.

¿El partido vive atrapado entre Duran y Convergència Democràtica?

Se ha perdido el sentido inicial por el que nació Unió, que era el de una democracia interna, la elaboración de políticas sociales muy avanzadas y de trabajar para el estado propio. Con Duran a la cabeza se ha olvidado gran parte de este ideario, y por este motivo es necesario un relevo. Hay que recuperar nuestros orígenes adaptándolos a la actualidad.

Jordi Pujol se ha “convertido” al independentismo en los últimos meses. ¿Puede Duran seguir este mismo camino?

Es posible. Los políticos evolucionan con el tiempo y las circunstancias, y si Duran volviera de Madrid y escuchase el pueblo, podría llegar a modificar su discurso. No descarto que acabe como independentista. Ahora es imposible que lo haga porque trabaja a la capital de España, y eso condiciona mucho.

¿Se presenta para ganar o se inmola para sacudir la conciencia de Unió?

Lo que quiero, yo y los 397 militantes que me avalan, es renovar un partido que se ha encallado y que no avanza. El presidente, Josep Antoni Duran i Lleida, lleva 30 años en el cargo, y, a pesar de que es un hombre que ha hecho muy buena política, tiene que ser substituido. No sabemos lo que pasará el 12 y 13 de mayo, pero sí que tenemos claro que si perdemos no nos marcharemos. Seguiremos trabajando en el consejo nacional de Unió en aras de la renovación y de la independencia.

3000 avales de Duran frente a casi 400 suyos. ¿Con estas cifras ve posible ganar el congreso?

Hay que decir que el presidente ha tenido muchas más herramientas que yo para recoger el respaldo de los militantes, y ahí están las cifras. No obstante, estoy muy contento con el número de avales que he conseguido, no me lo esperaba. Si lo comparas, no somos nadie claro, pero podemos crecer mucho. Lo que quiero es que en el congreso se respete el voto secreto y la igualdad de oportunidades entre los candidatos.

Usted ha denunciado presiones del sector “oficial” hacia los militantes para que no le den apoyo. ¿Se han terminado ya?

Aún no. Hay algunos militantes que en un principio me dieron su confianza pero que después se han echado para atrás.

Duran afirmó en la presentación de su candidatura que no conocía una lista alternativa que concurriese a la presidencia de Unió ¿Ha hablado con él en estos últimos días?

No. Lo que sí que hemos hecho ha sido enviarnos mensajes de móvil para esclarecer algunos puntos de discrepancia e intentar aclarar mi postura. Intenté una reunión con él, pero lo cierto es que no hemos hablado cara a cara. Iremos al congreso y allí hablaremos siempre desde el respecto como no podría ser de otra forma.

¿Le incomoda que CiU pacte con el PP al Parlament de Cataluña?

Me gustaría mucho más que se hiciera un pacto de legislatura con ERC. El Partido Popular ha emprendido unas acciones muy duras contra Cataluña y no me gusta tener que pactar con ellos, aunque lo entiendo. El gobierno de Mas tiene que seguir adelante con sus políticas, que no son fáciles, y hasta el momento solo el PP ha dado su respaldo. Entiendo que a la gente de la calle le cueste entender que un partido que trabaja para una mayor autonomía de Catalunya como es CiU vaya de la mano con otro que lo que quiere es recentralizar el estado como ya se ha visto.

“Abans tindrem la independència que el pacte fiscal”

Durant vuit anys va ser una de les cares més conegudes de la política catalana i actualment es passeja pel centre de Barcelona sense que sigui reconegut. Ernest Benach, expresident del Parlament de Catalunya, viu amb la tranquilitat d’haver sortit de la primera línia mediàtica, encara que conserva el to i el posat d’un polític en actiu que li serveix per defensar amb vehemència allò en el que sempre ha cregut, la independència del país. Afirma que ara és un moment històric per fer-la possible i que societat, partits polítics i govern l’han d’aprofitar. Per Àlvar Llobet

 

Després d’estar vuit anys a primera línia política ocupant un dels càrrecs més importants del país, com veu ara el panorama des de la barrera?

A mi la política em continua apassionant perquè sempre n’he fet, des que anava a l’institut i Franco era viu fins ara. Actualment però, me la miro des de la distància i amb un punt de vista molt més analític que abans. Tots els que vam estar al capdavant d’ERC durant anys calia que entenguéssim que després de les derrotes electorals el partit necessitava una renovació, que s’ha fet molt bé d’altra banda, i que tocava passar a segona fila. Així ho vaig veure al seu moment i així vaig actuar.

Quan va decidir fer un pas al costat va dir que continuaria servint el país en diversos àmbits. Quins són?

La meva col·laboració amb diferents sectors de la societat a nivell cultural i social hi ha estat sempre i així continuarà sent. Veig amb molta simpatia, per exemple, el procés de l’Assemblea Nacional de Catalunya, els moviments socials que donen respostes a la crisi, les noves tecnologies… en aquest sentit estic absolutament obert a donar un cop de mà.

Com a expresident del Parlament ha aterrat en diversos mitjans de comunicació actuant com a tertulià. Entén les veus crítiques que diuen que així no honora el que significa haver estat el segon càrrec polític més important de Catalunya durant anys?

Cap president del Parlament ha deixat de parlar i d’opinar un cop ha deixat el càrrec. Ni un. Crec que ningú s’ha d’escandalitzar doncs per que expressi les meves opinions a la ràdio, a la televisió o als diaris, em sembla un fet força normal i més si tenim en compte l’actitud constructiva i positiva que sempre he tingut. És curiós com només es parla de la meva activitat als mitjans i ningú diu res, per exemple, quan vaig a fer debats pels pobles amb altres polítics. Quina és la diferència? D’altra banda, s’ha d’entendre que, contràriament als meus antecessors que es jubilaven quan deixaven el càrrec, a mi encara em queden anys per acabar la meva vida laboral. M’he d’espavilar perquè no tinc la vida solucionada, ni molt menys.

Creu que Montilla honra el càrrec de president de Catalunya anant al Senat?

Si jo hagués estat president de la Generalitat no ho hagués fet, entre altres coses perquè no sé ben bé per què serveix el Senat. Hem de pensar també que la infraestructura i les demandes que ha d’atendre un expresident del país no són les mateixes que les que té un expresident del Parlament, per la qual cosa no es pot comparar, en cas que ho vulguem fer, anar a fer política a Espanya com a fet Montilla a anar a una tertúlia com he fet jo, que ja estic retirat políticament. Si ha volgut seguir actiu en política i ha cregut que el Senat és una bona opció, ell sabrà, aquesta és una decisió personal.

Les esquerres catalanes estan pagant haver-lo fet president?

Els partits d’esquerra no vam ser capaços de trobar un relat adequat durant els anys que vam estar governant. No es va saber comunicar aquell catalanisme que estava present a la societat encara que en algunes coses es va anar més enllà del que havia arribat Jordi Pujol en 23 anys. D’altra banda no hem d’oblidar que la crisi econòmica va passar factura i que davant dels problemes no hi va haver la resposta que calia com a país. No estem instal·lats en la cultura de treballar per Catalunya, sinó només en la batalla partidista.

Les retallades són la solució?

Només amb això no es sobreviu a una crisi com la que tenim. Calen polítiques de reactivació de l’economia i trencar amb el negativisme que constantment ens arriba. Un cop fet els ajustos, on crec fins i tot que l’oposició hagués pogut ser més generosa, s’han de donar missatges de futur.

El futur és Eurovegas?

El debat sobre el model de país és encara pendent, i amb aquest context de dificultats econòmiques no es pot fer de manera adequada. Hem de plantejar-nos moltes coses en aquest sentit i deixar de veure només l’arbre per fixar-nos en el bosc. Tinc la percepció que una part de la societat s’ha posat d’esquena al projecte d’Eurovegas i el que s’hauria de fer és parlar-ne objectivament i que tothom mostrés els pros i els contres.

Junqueras ha cosit Esquerra després de les derrotes electorals?

Ha crescut com a líder del partit i crec que ho està fent molt bé. Esquerra Republicana ha tingut sovint moments en que ha tocat tornar a començar. Ara és un d’aquests i espero que es faci millor que altres vegades.

Com va viure la polèmica entre l’actual presidenta del Parlament Núria de Gispert i Solidaritat Catalana sobre l’espoli espanyol a Catalunya?

Per respecte institucional no entraré a valorar les actuacions de cadascú, però sí que vull deixar clar que em dol molt que l’insult s’hagi instal·lat al Parlament. Per molt dures que fossin les acusacions en el fons, els diputats sempre havien cuidat les formes, i això ara no passa. Alguns polítics, i no només de Solidaritat Catalana, han perdut aquest respecte per la institució fent anar expressions que a mi m’han fet passar vergonya sovint. No es pot tolerar que la política catalana s’acabi assemblant cada cop més a les que es practica a Madrid.

Però Espanya ens roba?

És evident. Només cal veure el que els catalans deixem de rebre d’Espanya i fer un càlcul de la quantitat que estem perdent cada any. És una barbaritat que si no es canvia, ens farà patir molt. Es parla molt que hem de ser solidaris, però jo em pregunto per què. Per què altres facin de corruptes a Andalusia? Mentre això passa a Catalunya tenim moltes infraestructures enlaire…

S’han de revisar les autonomies?

Aquest ha estat un dels grans drames de la transició. Un cop mort Franco es va voler crear un model d’estat artificial amb l’objectiu d’aigualir l’autonomia de Catalunya i del País Basc amb la diferència que Euskadi té concert econòmic i nosaltres no. Recordo diversos presidents autonòmics que m’explicaven els problemes que havien tingut per crear una bandera o un himne. No tenien història. Les autonomies s’han trobat bé amb aquest model fins que ha arribat la crisi.

Vostè va dir després de la sentència de l’Estatut que CiU havia de marcar les línies a seguir. El pacte fiscal és el full de ruta més apropiat pel país?

Abans tindrem la independència que el pacte fiscal. La ciutadania va per davant del govern i del conjunt de partits polítics catalans, en els darrers anys ha evolucionat molt cap a la independència. Hem de ser conscients que estem davant d’una oportunitat històrica que hem de saber aprofitar tots plegats, societat, partits i govern. Si la resposta a la independència de Catalunya és unitària, serem un estat.

El pacte fiscal seria un fre a la independència?

Què és el pacte fiscal? Que Espanya ens doni més diners? Que ens doni la clau de la caixa per gestionar els nostres recursos? Cal deixar-ho clar abans de fer qualsevol negociació. Sóc molt escèptic sobre el tema. El govern de Madrid sempre ho ha arreglat tot amb pedaços, i no crec que en aquest cas sigui diferent. No tinc cap mena de fe ni d’esperança en que el PP cedeixi. La solució és l’estat propi.

Què li falta a CiU per ser un partit desacomplexadament independentista?

Han de dir-ho ells, però sí que es veu moviment independentista en el partit. Vila d’Abadal vol ser el líder d’Unió i ja ha manifestat la seva clara postura cap a l’estat propi o Carles Puigdemont, alcalde de Girona, no ha impedit que la seva ciutat apliqués la insubmissió fiscal. CiU sempre s’ha caracteritzat per donar molts tombs a les coses i definir-se poc, però la gent cada cop està per menys giragonsa. Marejar la perdiu eternament ja no funcionarà.

Com ha de respondre Catalunya davant els atacs al català?

Tenir amenaces contra la nostra llengua significa que el català es parla i que és viu. Mai com ara hi havia hagut tants mitjans de comunicació en català i si parlem d’educació hem tingut un model d’immersió que ha estat un èxit. Ara bé, les amenaces són molt sibil·lines i no podem deixar tolerar-les perquè si perdem l’idioma, perdem el país.

 Han fracassat els partits polítics catalans a l’hora de fer una llei electoral?

Completament. És l’espina que tinc clavada. No hem estat capaços de fer-la i això és un problema que tenim com a país ja que una llei electoral és necessària per Catalunya i també per la democràcia. Pensem que la societat ha evolucionat i que el ciutadà vol altres coses com per exemple més honradesa a la política, més austeritat… això té molt a veure amb una nova llei perquè bastir una nova manera d’escollir els nostres polítics i d’exigir responsabilitats ajudaria a que la ciutadania tornés a creure en el sistema. Estem al segle XXI i les estructures dels partits són del segle XIX; llistes tancades, molta jerarquia, poc contacte amb la societat… Per què no han canviat quan moltes altres coses de la societat sí que ho han fet? Cal una reflexió a fons sobre el tema.

“La política se sent dèbil en la societat de la hiperexposició”

Toni Aira és un dels analistes de la comunicació política més prolífics del país. Malgrat la seva joventut, el periodista i doctor ha publicat diversos llibres que radiografien la ventresca del poder. El darrer, “Els guardians del missatge“, un estudi de tots els actors que mouen els fils en els més alts esgraons governamentals del món. A Espanya i Catalunya, assegura però que encara falta molt camí per recórrer en la professionalització comunicativa que ha de tenir el líder polític. Per Àlvar Llobet

La comunicació és sovint en el punt de mira dels governs quan tenen una crisi. Indica això que la política està poc professionalitzada?

És la mostra evident que la comunicació encara és concebuda pels polítics com un complement del què només se’n recorden quan les coses van malament. Matar al missatger és molt més fàcil que analitzar i reconèixer que difícilment podràs transmetre bé una cosa si està mal gestionada. Sovint una mala gestió es confon amb una mala comunicació, i d’exemples en tenim de molt propers. Al nostre país encara li manca molt camí per recórrer en l’àmbit de la política relacionada amb la comunicació.

Els assessors polítics són els enemics dels periodistes?

Poden ser-ho en alguns punts. Una de les tasques que realitzen els consultors en comunicació es basa en la de bastir un relat sobre el líder i fer-lo arribar al públic sense que els mitjans notin la seva mà. Han de vendre una política beneficiosa pel seu client. Aquest fet ja posa als spin doctors en una trinxera diferent a la dels periodistes.

Els mitjans haurien de posar les coses més difícils? Haurien de ser més bregadors contra els governants?

Cal tenir clar en primer lloc quin ha de ser el paper dels periodistes en la funció de fiscalització de la societat. D’altra banda ens trobem amb un sector precari i de vegades amb poca vocació que no ajuda gens a l’enduriment de les relacions amb la política. S’estan perdent les inquietuds per saber coses més enllà de les notes de premsa, i la gent ja no està acostumada a veure periodistes que intentin anar a fons. Recordo un gran terrabastall mediàtic quan Mònica Terribas va entrevistar José Montilla, llavors president de la Generalitat, fa dos anys. La directora de Tv3 volia que el socialista respongués exactament allò que preguntava… feia la seva feina. Aquest tipus de periodisme hauria d’estar també present a les rodes de premsa.

Sempre i quan a les rodes de premsa es deixin fer preguntes clar…

No permetre preguntes als actes té molt a veure amb el control comunicatiu, que busca no córrer cap perill. No obstant, aquest fet demostra que els assessors creuen poc en el joc democràtic i que no confien gens en que el polític al que serveixen sigui capaç d’afrontar una bateria de preguntes. Un bon líder no necessita que li encotillin els actes. No exagero si dic que la influència dels assessors és directament proporcional al lideratge del polític.

Com es pot lluitar contra aquest control?

Ens hem d’estimar més la professió periodística. S’han fet passos enrere que han estat aprofitats pels spin doctors per entrar en un terreny que era nostre. Haver acceptat certes condicions per accedir a la informació ha estat un error. Per què els periodistes han d’estar a una sala annexa a on hi ha la notícia? Per què estan tan lligats a les normes que marquen els partits? Tot això s’explica des de la por que tenen les formacions. La aversió al risc dels polítics està matant el periodisme.

Aquest temor s’argumenta en base a la societat de la hiperexposició que vivim?

La política cada cop està més exposada i se sent dèbil davant d’una societat que l’observa molt més que abans. Ara coneixem tots els detalls dels governants, i això és nou. Molt poca gent sabia que el president americà Roosvelt tenia polio o que el president francès Mitterand tenia amants. Amagar això actualment seria impossible. La resposta que es dóna doncs és el jo anomeno la tàctica de l’eriçó, és a dir, tancar-se en ella mateixa i treure les punxes per repel•lir els atacs i allunyar la premsa. Vivim en un món on l’error passa molta més factura que fa anys.

Es diu que ja no hi ha líders com els d’abans. És així o és que s’ha canviat la manera de mirar la política?

Els mirem diferent perquè la societat ja no és com la d’abans. No crec que els governants que teníem fa anys funcionessin de la mateixa manera actualment. Ja no exigim als polítics el mateix que abans.

Què se’ls hi demana ara?

Coherència i decisió per dur a terme els projectes. La gent no vol un polític que digui el que volen sentir, sinó que faci el que cal fer. En aquest sentit entenc perfectament que el president francès Nicolas Sarkozy anunciés una pujada de l’IVA a pocs mesos de les eleccions.

En el llibre cita Ferran Sàez i la seva teoria del règim demoscòpic. Hi ha el perill que la política només actuï en funció de l’opinió publicada als mitjans?

És cert que la comunicació cada cop pesa més en aquest àmbit i que els mitjans influeixen molt, però això no treu que es surti al carrer i es vegi de primera mà les necessitats que té la societat. Tenir cura de la comunicació no vol dir desconnectar –se de la realitat. La política mana – i així ha de ser – per damunt de la manera en què es ven el producte.

Les xarxes socials són un termòmetre per calibrar la proximitat del polític amb la societat?

Si tu li dones importància a la comunicació és evident que no pots deixar de banda la xarxa. El relat global que s’ha de fer d’un candidat o president ha de passar òbviament per Facebook, Twitter… Cal tenir clar però que la política comunicativa no ha d’impregnar-ho tot, no hem de confondre la part amb el tot.

En “Els guardians del missatge” diu que els nous temps necessiten nous llenguatges i codis. Com es pot fer una política més atractiva?

Un dels consultors polítics de referència, Joe Napolitan, diu que cal adaptar-se al medi dominant, la televisió. Actualment crec que s’ha de posar aquesta màxima en plural. El polític actual cal que domini tots els medis comunicatius i que adapti el seu llenguatge a cada un d’ells. Aquesta és una de les tasques dels equips que rodegen al líder.

Obama, Sarkozy i Merkel afrontaran en els propers mesos les eleccions en els seus països. Com ho veu?

Aquestes conteses electorals demostraran la capacitat de lideratge d’aquests presidents. Totes les eleccions que s’han fet sota el mandat d’Obama, Sarkozy i Merkel han acabat amb sonores derrotes pels seus partits, i la lògica marca que els tres haurien de perdre. El que està més ben posicionat crec que és Barack Obama, el seu hipotètic oponent, el republicà Mitt Romney, es queda curt, no encaixa en els cànons que demanen líders ben definits ideològicament.

“El Lleida Esportiu ha evitat que perdés les ganes de jugar a futbol”

Genís Soldevila no ho ha passat bé en els darrers mesos. Futbolista de gran projecció, els problemes econòmics del seu club anterior, l’Sporting Mahonés, li van fer témer perdre la il·lusió pel futbol. Ara, amb l’arribada al Lleida Esportiu, el davanter balaguerí encara el futur amb optimisme assegurant que el play-off és possible, tot i que no vol avançar esdeveniments. Ambiciós, es fixa els màxims objectius per triomfar en aquest món de la pilota, que “pateix tants problemes actualment”.

 

Una experiència difícil la seva a Maó…

Sí. Al mes de juny passat el tècnic que llavors entrenava al C.F.Balaguer, Lluís Elcacho, em proposa que l’acompanyi a l’Sporting Mahonés que l’acabava de fitxar com a entrenador. Decideixo agafar l’oportunitat al vol i me’n vaig a Menorca perquè realment el club presentava un projecte ambiciós i molt il•lusionant. Tenia moltes ganes de treballar i de fer les coses bé, però amb el pas dels mesos vam notar la manca de recursos econòmics que patia l’entitat que ens afectava directament als jugadors perquè no cobràvem les mensualitats. Hi va haver moments que vaig témer perdre la il•lusió de jugar a futbol. Els entrenaments eren de molt baixa intensitat i mentalment l’equip estava enfonsat.

Se’n penedeix d’haver marxat de Balaguer?

Sens dubte que no. Al marge de la situació econòmica, a nivell esportiu he tingut l’oportunitat de jugar a la segona B i veure que ho he pogut fer sense problemes. A Maó he fet amics i he pogut veure com molta gent de la ciutat m’han donat suport i ànims per superar la difícil situació per la què passava. D’altra banda, aquesta experiència m’ha servit per calibrar la meva maduresa a l’hora de viure fora de casa. Tenir les responsabilitats de ser independent m’ha ajudat molt com a persona.

Com està ara mateix?

Més que content. Arribar al Lleida Esportiu m’ha fet recuperar la tensió competitiva i ha evitat que perdés les ganes de jugar a futbol. Les darreres setmanes a Maó l’equip havia baixat molt el nivell dels entrenaments perquè ningú no es volia lesionar i que es frustrés la incorporació a altres equips. Un cop he arribat a Lleida m’he sentit altre cop futbolista al 100%. Vaig entrenar amb el C.F.Balaguer durant uns dies per no perdre el ritme. Vull agrair als tècnics i president que m’ho permetessin fer.

El Lleida Esportiu era la millor alternativa per vostè?

Tinc un contracte d’un any i mig amb el club. M’agrada perquè és una ciutat on es viu el futbol i on la gent va al camp, però també he de reconèixer que el meu objectiu és créixer cada cop més i mirar a categories superiors. Veurem el que passa en el futur. De moment però, el Lleida em permet tenir tranquil•litat, desconnectar del que ha passat i entrenar amb garanties, que al cap i a la fi és el més important.

 És assumible actualment que tanta gent visqui del futbol?

Quan jo era petit sempre deia que volia ser futbolista. Ara quan veig un nen que també ho diu el consell que li dono és que primer estudiï. Jo vaig iniciar una carrera d’Educació Primària i el que vull a partir d’ara és seguir amb els cursos. Actualment ja costa molt viure del futbol i, al marge dels jugadors de primera i de segona A, la resta ha de fer equilibris per obtenir un bon sou. El problema rau però en que els horaris d’entrenaments no són homogenis, i això et complica la possibilitat de trobar una feina paral•lela.

Per tant, el futbol de categories com 2B i tercera s’ha de fer encara més amateur?

 La tendència ja és aquesta perquè molts clubs no poden aguantar els sous que es pagaven abans. La implosió del sector de la construcció ha estat un llast molt gran pels equips de futbol, que tenien empresaris com a presidents. El cas més proper que conec és el de l’Sporting Mahonés. El president volia crear una zona d’hotels i instal•lacions esportives per acollir a equips que vinguessin de fora i també tenia la intenció de construir un karting… res d’això s’ha materialitzat i, amb la reducció de les subvencions per part dels organismes oficials, el club està ara apunt de desaparèixer. Un exemple de tants.

El futbol és només talent? De quina manera influeix la sort?

És evident que per triomfar en aquest esport has de tenir condicions. De fet, com en qualsevol altre. No obstant, hi ha un component que és el de les oportunitats que se’t presenten durant la carrera. Aquestes s’han de caçar al vol i saber-les aprofitar. Estic segur que hi han molts jugadors que podrien jugar a categories més altes però no han tingut l’oportunitat per demostrar-ho.

 Com veu el C.F. Balaguer actual?

L’equip no tindrà problemes per mantenir la categoria. Té jugadors experimentats i sobradament preparats per no patir a final de temporada. Crec però que al Balaguer li falta aprofitar les ocasions per encarar el que queda de temporada amb més calma. Guanyar els dos darrers partits a casa era clau. Però hem de pensar que en aquesta tercera divisió hi ha molt bons conjunts.

Li agradaria tornar alguna dia a Balaguer?

Balaguer és casa meva i jo sempre he dit que el final de la meva carrera el faré al club de la meva ciutat.

 Ara però juga al Lleida, com encara l’equip la segona volta?

Tenim moltes ganes de fer alguna cosa important. El partit de la setmana passada que vam guanyar contra el Dènia ens ha donat l’empenta necessària per creure que és possible aconseguir alguna cosa més que la permanència. Ara mateix estem a 4 punts. L’equip creu amb les seves possibilitats i, malgrat els problemes que hi poden haver amb algun jugador i la directiva, som professionals per damunt de tot i cada cop que saltem al camp el que volem és guanyar. Barça i Madrid capitalitzen el futbol mundial.

Creu que ens hem passat de la ratlla amb tot el que s’està veient darrerament?

 A la primera divisió estem veient que hi ha dues lligues. La de Barça i Madrid i la de la resta d’equips. Crec que hem traspassat algunes fronteres que mai s’havien d’haver fet. El comportament d’alguns jugadors en els clàssics és un dels espectacles més tristos que es poden veure i que, a més a més, són un pèssim exemple pels joves. D’altra banda també crec que el Comitè sancionador tampoc està a l’alçada. Com no pot sancionar una actitud com la de Pepe. Amb un Barça vs Madrid actual no crec que s’aprengui massa futbol.

Vostè que és culer, creu que el Barça guanyarà la lliga?

Si algun equip pot fer-ho és aquest Barça. No ens hem d’enganyar però, és difícil. El Madrid de Mourinho és un conjunt que té la millor transició defensa-atac del món i és molt difícil guanyar-lo. Hem de confiar però que punxin i el Barça que ho aprofiti.

Té un referent futbolístic?

Michael Laudrup. Ara però és evident que el millor, sens dubte, és Messi.

“No podem continuar viatjant a Nova York sense haver trepitjat la Baronia de Rialb”

Treballa entre natura i allunyat de la jungla de l’asfalt. Pere Prat, alcalde de la Baronia de Rialb, ha complert ja el seu primer semestre com a president del Consell Comarcal de la Noguera. La seva intenció és trepitjar molt més el carrer que el despatx, una voluntat que aplica ja en el moment d’escollir l’espai de l’entrevista: el pati en forma de claustre que s’obre al davant del consistori que ell regeix, un dels racons més bells de la comarca. Prat s’asseu al voral d’un pou i desgrana una per una les seves idees sobre la Noguera. En resum: “Cal que coneguem molt més el nostre territori”. Per Àlvar Llobet

 

 

Després de dos legislatures com a portaveu de CiU al Consell Comarcal ara li arriba la presidència…

Entenc aquest nomenament com un reconeixement a la meva tasca al Consell i a l’alcaldia de la Baronia de Rialp. Estic rebent molt bones sensacions per part de la ciutadania, que creu que un president d’un poble petit com és el meu els posarà al mapa de la comarca.

 No hi està ja?

La Noguera és una comarca molt complexa, amb un extens territori i petits municipis molt allunyats entre ells. El repte que tenim els polítics de la comarca és el de fer-la conèixer als nostres propis conciutadans, que, sovint, desconeixen moltes de les coses que tenim. El nostre drama és que la gent de la Noguera viatja a Nova York abans d’haver anat a la Baronia de Rialp. La feina que s’haurà de fer des del Consell Comarcal serà la de “cosir” la societat i els pobles de la comarca entre ells.

La gent de la Noguera no es creu la seva comarca?

Sí que ho fan, però cal més voluntats empresarials. Tenim unes eines úniques per vendre la comarca a l’exterior, però abans de començar a difondre-la, és necessari que els empresaris es coordinin, es coneguin entre ells, i treballin units en la mateixa direcció. No ens vendrem mai bé si abans no ens estructurem des de dins.

Què hem de vendre?

Natura, patrimoni, univers, gastronomia… tenim molts actius i hem de ser capaços de vestir-los bé tenint present la idiosincràsia de la comarca. No podem posar al mateix sac Balaguer que Tiurana. Els espais s’han de saber diferenciar bé i ser conscients de les necessitats i els valors que tenen cadascun d’ells.

 Com hi afecta la crisi en aquest aspecte?

La crisi econòmica ens hi pot ajudar! Hem vist que hi ha diversos sectors que han quedat saturats com per exemple la construcció. El maó havia estat el motor amb el qual ens havíem basat durant anys i ara s’han de buscar noves fonts de riquesa. És en aquest punt que hem d’aprofitar el que tenim i fer-lo aflorar. Tenim una oportunitat única. No obstant m’atreviria a dir que aquesta crisi és més de valors que no pas monetària. Mai hi havia hagut tants diners com ara.

Quins valors s’han perdut?

Tothom espera que sigui l’administració qui tregui les castanyes del foc, i això s’ha d’acabar. Hem de començar a ser independents dels ens públics. La paradoxa llavors es dóna quan veus que un 70% de la població no confia en els polítics. Tenim una generació de joves que la màxima aspiració de molts d’ells és acabar sent funcionari. Cal una reflexió en aquest sentit.

 Aquesta oportunitat que brinda la crisi la capitalitzarà CiU. Governen a tot arreu!

És cert que estem al capdavant de les institucions tan a l’Ajuntament com al Consell Comarcal com a la Diputació i com a la Generalitat. Serem els responsables de fer sortir del pou on estem i estarem al punt de mira quan la ciutadania assenyali als partits polítics. Però, ull!, no ho podrem fer sols. Necessitem de la voluntat de tothom per tirar endavant. El problema actual és global i les solucions han de ser individuals.

 Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Generalitat… no hi ha massa burocràcia i funcionariat?

Si s’eliminessin els consells comarcals d’alguns indrets de la província de Barcelona no crec que passés res. És molt diferent però si es suprimís el de la Noguera. La tasca d’aglutinar els pobles és vital pel futur. Si no hi hagués el consell s’hauria d’inventar alguna cosa. Qui faria de lligam entre els pobles? Hem de pensar que només 3 pobles de la comarca passen dels 2000 habitants… Balaguer, Artesa i Ponts.

 Quins projectes té pel Consell Comarcal de la Noguera?

Hem de dinamitzar els pobles petits i, sobretot, treballar per la seva unitat. La meva feina no serà de despatx, sinó de contacte amb el territori. La gent ha de veure que estem al seu costat i que treballem per millorar la societat. Al cap i a la fi, hi estem per això oi?

Balaguer ha perdut una part del lideratge de la comarca?

S’ha de fer força en aquest sentit. Un Balaguer fort ajudarà a la comarca, però insisteixo que la clau no passa per emprendre grans projectes sinó per canviar la voluntat de les persones.

“L’oficialitat de l’occità és tota una lliçó de respecte a la diversitat”

Després que el passat estiu fos nomenat director de la Càtedra d’Estudis Occitans de la Universitat de Lleida superant nombroses polèmiques i instistents rumors polítics que apuntaven a altres vies, el balaguerí Aitor Carrera afronta el repte de dur la facultat lleidatana al cim acadèmic en aquesta matèria. Ganes no en manquen i feina tampoc. Cal però, com demana, una forta implicació acadèmica i política per fer-ho possible ja que “molta gent ignora encara actualment l’existència de l’occità”.

 

L’occità va nàixer del català, o com una llengua pròpia?

L’occità i el català són dues llengües sortides del llatí, com el francès, l’espanyol, l’italià, el romanès, el sard… Totes les llengües romàniques, doncs, són germanes, i per tant s’assemblen. Com deia Coromines, són llengües bessones. El català és molt més semblant a l’occità que no pas a  l’espanyol, i l’occità s’assembla més al català que no pas al francès. En algun moment es va arribar a dir que el català era una mena de dialecte meridional de l’occità, però avui aquestes visions estan superades i són completament obsoletes.

En els darrers 150 anys l’occità ha anat perdent pes en la societat. A què creu que és deguda aquesta davallada?

A principi de segle XX Juli Ronjat, l’autor d’una gramàtica històrica de l’occità, deia que hi havia deu milions de persones que parlaven aquesta llengua. Com que l’Estat francès no és precisament un apassionat dels censos lingüístics, avui no podem saber amb exactitud el nombre de persones que la parlen, sinó que hem d’exportar al conjunt d’Occitània enquestes fetes a nivell de departament (l’equivalent de les províncies espanyoles) o regional. El resultat són tres milions.

En un segle s’han perdut doncs 7 milions de parlants…

Perquè ha passat això? Doncs per moltes raons. La llengua ha estat identificada per França amb una sèrie de patois, de petits parlars diferents un de l’altre que no poden aspirar a res important, i la repressió ha estat molt dura en molts nivells. Hi ha molts factors que ajuden a fer recular l’occità: l’escola (amb els famosos rètols de “Sigueu nets: parleu francès”), un sistema radial de comunicacions, la propaganda nacionalista francesa, l’altíssima quantitat de morts occitans en les guerres en què participava França, l’emigració del camp a les ciutats…

Quan una llengua perd la cadena de pares a fills comença a morir. Ha passat això amb l’occità?

En un moment determinat, a causa del profund desprestigi de la llengua, gairebé tota una generació sencera de pares van decidir deixar de parlar l’occità (el patois, al seu entendre) als seus fills. El resultat va ser desastrós. Tot i això, avui hi ha joves –potser no tants com voldríem, però– que reaprenen la llengua amb els seus padrins.  

A Catalunya aquesta llengua és cooficial. La solució legal és el camí per fer-la remuntar?

L’occità es juga realment el futur en el seu territori: a la Vall d’Aran, a l’Estat francès i en una petita part d’Itàlia. Però també és cert que l’oficialitat al Principat de Catalunya és una gran arma –si se sap utilitzar bé– davant de la ignorància que fan de la llengua les institucions franceses: una llengua que França no reconeix tot i que és parlada per milions de persones en una tercera part del seu territori, resulta que es converteix en oficial en un territori en què no es parla occità, perquè hi ha uns pocs milers d’aranesos. És una lliçó de respecte a la diversitat.

Com es pot augmentar l’espectre de parlants en aquest segle XXI on tot sembla acabar-se en l’anglès i el castellà i amb el xinès i l’indi a l’horitzó esperant per colonitzar el món?

Pel que fa a la supervivència de llengües com l’occità, no hem de caure en els tòpics: l’anglès no és una amenaça per a l’occità o per al català. L’anglès fa el paper de llengua franca, de comunicació internacional. El català o l’occità no perden parlants en benefici de l’anglès, sinó en benefici de l’espanyol i del francès. Aquestes llengues són l’amenaça.

Veu possible que s’incrementi el nombre de persones que el parlin en un futur?

Perquè una llengua sobrevisqui, ha de ser sobretot un estri de socialització. El català ja es troba en una situació delicada (som en el punt de la història en què menys percentatge de la població catalana parla català!), i ha de competir en molts àmbits d’ús amb l’espanyol: és minoritari a la premsa escrita, a la televisió, als jutjats, als patis de moltes escoles… La situació de l’occità és encara molt més delicada, fins al punt que algú que visqui a Occitània pot fer-ho perfectament sense conèixer ni tan sols l’existència d’aquesta llengua. Només hi ha una manera que aquestes llengües tornin a ser normals en el seu territori: que siguin necessàries per viure-hi.

La Vall d’Aran sembla l’únic lloc on l’occità té una bona salut. La menor arribada de nouvinguts a la comarca és una de les claus que expliquen aquest fet?

 Jo no relacionaria aquest fet amb els fenòmens migratoris, perquè ja ve de més lluny (dèficit en mitjans de comunicació, presència pública de la llengua, separació mental de la resta d’Occitània…). De fet, els nouvinguts no són mai els responsables reals de la davallada d’una llengua. Els responsables són aquells que no fan polítiques adequades perquè tothom hi tingui accés i l’usi de manera normal.

 Quin paper creu que ha de jugar el sector acadèmic  en aquest tema de l’idioma?

En una llengua minoritzada, el rol dels científics sempre és important. S’arriben a dir moltes bestieses al voltant de la llengua que no sentiríem, per exemple, si parléssim de física nuclear.

I el polític?

En l’àmbit polític cal prendre mesures serioses perquè l’aranès recuperi el terreny que ha perdut en els darrers cinquanta anys. I assumir allò que cal assumir: una llengua només avança socialment si una altra recula.

Vostè és director de la Càtedra d’Estudis Occitans de la UDL. Cal més suport en aquests estudis?

Si volem que la Càtedra d’Estudis Occitans, i en definitiva la recerca –estratègica!– sobre l’occità a Lleida arribi a bon port, cal el compromís de tothom. Tenim l’oportunitat de situar Lleida a l’avantguarda del món universitari relacionat amb la llengua occitana, i no la podem perdre.

Creu que l’occità és invisible? Es necessiten més campanyes per conscienciar la societat?

Malauradament, molta gent encara ignora l’existència de l’occità, o directament el dóna per mort tot i que l’occitana sigui la segona comunitat lingüística sense estat en nombre de parlants de la Unió Europea, precisament pel darrere de la comunitat catalana. La situació política que patim, de fet, ens condueix a aquesta situació absurda. Cada dia ens expliquen fil per randa els detalls de l’erupció d’un volcà a les Canàries, però no sabem res del que passa a Montpeller, a Tolosa o a Marsella, que cauen molt més a prop.

Arxiu

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Join 15 other followers